En un món diferent

L'Amistat: el retorn

2012-01-14T19:26:00.000+01:00

Malauradament, ha deixat de ser L'Amistat Obrera, però bé. Ja la tenim en forma de pàgina web, Facebook i Twitter. Ara només cal ocupar el carrer!

Ronda Mataró-Maresme: la paradoxa cíclica del govern de Premià

2012-01-06T20:06:00.000+01:00

Article d'opinió publicat al web de Crida Premianenca.

No crec que digui res de nou afirmant que Convergència i Unió és un gran referent fent la puta i la Ramoneta. A nivell nacional, constantment ens ho demostren amb el misteriós pacte fiscal (allò que havia començat sent un concert econòmic, però que ja ha patit les tisores abans d'hora), prenent més força amb el tàndem Mas-Duran; a nivell local, també en tenim exemples per donar i per vendre. Ara bé, el que vam viure en el Ple municipal de desembre es mereix un lloc honorífic en la seva vitrina de trofeus.

En aquest Ple, Crida Premianenca vam presentar una moció per tal que des de l'Ajuntament de Premià de Mar es demanés l'anul·lació definitiva de la ronda Mataró-Maresme, atès que si bé la pressió popular encapçalada per la Coordinadora Preservem el Maresme ha aconseguit aturar el projecte, aquest no ha estat anul·lat definitivament. La moció va rebre els vots favorables d'ICV-EUiA i Crida Premianenca, l'abstenció del PP i el vot contrari del PSC i CiU, i, per tant, no va ser aprovada. A priori, la votació podria concebre's amb total normalitat; si més no, a mi no em sobtarien pas els diversos posicionaments. Ara bé, si tractem el tema amb perspectiva i retrocedim al període pre-electoral, podrem detectar les peces que no hi encaixen correctament.

A principis de maig, des de la Crida vam organitzar una xerrada amb els companys de la Coordinadora Preservem el Maresme per parlar dels laterals. En el transcurs de la ponència, Antoni Esteban, portaveu de la Coordinadora, va fer al·lusió al posicionament favorable de Miquel Buch i Joaquim Ferrer, alcaldes de Premià de Mar i Vilassar de Mar, respectivament, pel que fa a la seva construcció. Com era d'esperar en el circ mediàtic que es munta en període de campanya, els dos alcaldes no van trigar gaire en emetre un comunicat desmentint les afirmacions d'Esteban, tot i que tampoc es declaraven contraris al projecte ni en el comunicat ni en el programa electoral, almenys el grup premianenc. En tot cas, uns dies més tard, la Coordinadora Preservem el Maresme feia públic el posicionament dels diversos partits polítics dels pobles afectats per la hipotètica ronda Mataró-Maresme, i tant el grup de CiU de Premià de Mar com el de Vilassar de Mar hi constaven com a contraris. Sens dubte, un moment històric per emmarcar. No obstant això, hi ha qui canvia de quadres amb una expertesa exquisida vivint al límit amb un peu en allò oficiós i un altre en l'oficial.

Imatge extreta del web de la Coordinadora Preservem el Maresme.

Sense oblidar el passat, què millor per tenir una bona dosi de realitat que considerar el present? I és que l'actuació del grup municipal de CiU en l'anterior Ple va contradir el seu propi posicionament pres mesos enrere, sí. Però no només això, sinó que també va ser un vot diferencial respecte al que va emetre el grup de CiU de Mataró davant la mateixa proposta de moció. Malauradament, si alguna cosa manca en política és coherència o, com a mínim, capacitat per raonar les decisions en cada moment. Ara bé, tots estem curats d'espants a aquestes alçades i cada cop ens creiem menys les seves mentides. Així, doncs, que ningú se sorprengui si el dia de la foto hi ha empentes per sortir a primera fila.

Podeu escoltar les intervencions al Ple municipal de desembre referents a aquesta moció clicant aquí (minut 22:00).

Jugant als disbarats des del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona

2011-12-21T19:00:00.000+01:00

Hi ha estímuls que no saps ben bé si et produeixen vergonya o llàstima. Són aquelles situacions confuses que, tot i no determinar del tot bé, saps del cert que et deixen un gust amarg. Això és justament el que em va passar ahir en llegir una notícia del Centro de Enseñanza y Desarrollo de la Homeopatía (CEDH)* en què s'informa d'un nou curs sobre Terapèutica Homeopàtica per a Farmacèutics que s'iniciarà a principis de l'any vinent al Col·legi de Farmacèutics de la Província de Barcelona (COFB). En veure això, com a persona i com a estudiant de Farmàcia, m'entra un sentiment d'indignació i ràbia, i encara més després d'entrar al seu web i veure que no només faran aquest curs, sinó que també n'impartiran un d'Iniciació a l'Homeopatia per a Tècnics i Auxiliars de Farmàcia. Si la nostra salut està en mans d'aquests professionals, com podem tenir confiança en ells quan no tenen cap problema en acceptar teràpies alternatives que no estan avalades ni per assaigs clínics ni, conseqüentment, per la comunitat científica? Qualsevol dia ens trobarem amb un curset d'iniciació a la pregària i l'acabarem concebent com quelcom normal en l'ofici...

Ara bé, no us penseu que els farmacèutics de Barcelona són els únics que juguen als disbarats des del seu Col·legi. També podem veure com s'hi van sumar els apotecaris de Tarragona fa relativament poc amb un curs sobre Homeopatia en Patologia Aguda Pediàtrica o com el Col·legi Oficial de Metges de Tarragona (COMT) dóna cabuda a aquesta teràpia alternativa amb una Secció d'Homeopatia. Per tant, i malauradament, veiem que aquesta tendència a l'oficialització o, si més no, a l'adopció de l'homeopatia per part de les institucions sanitàries va cada cop més a l'alça, malgrat que aquest increment no estigui justificat per un augment de les publicacions científiques que demostrin que l'homeopatia va més enllà de l'efecte placebo.

Amb tot això, he decidit escriure un correu al Col·legi de Farmacèutics de Barcelona preguntant-los els motius que els han encoratjat a fer aquests dos cursos (he obviat allò que podríem haver trobat d'anys enrere tirant d'hemeroteca per evitar el risc de patir un infart miocardíac). Un correu que, deixant la ingenuïtat per a d'altres casos, no espero que sigui respost amb arguments i esperit crític, sinó amb alguna apel·lació a la societat o, encara pitjor, als defectes del mètode científic. Si no apliquen la racionalitat en la formació dels farmacèutics que formen part del seu Col·legi, què els farà emprar-la per a respondre'm?

* Cal destacar que el CEDH compta amb la ineludible col·laboració dels Laboratoris Boiron, referent per excel·lència de la fabricació i comercialització de productes homeopàtics.

Política de pedaços

2011-12-15T21:56:00.002+01:00

Article d'opinió publicat al web de Crida Premianenca el 15 de desembre de 2011.

És ben sabut per tothomque, quan uns pantalons s'esquincen, posar-hi un pedaç és només untracte pal·liatiu, una manera d'amagar el problema, atès que elspantalons seguiran esquinçats. D'acord, l'ús de pedaços en roba éstotalment acceptable. Qui no n'ha utilitzat mai? Ara bé, quan aixòmateix es trasllada a la política municipal, menystenint el pobletalment com si d'uns pantalons es tractés, la magnitud dels fetscanvia: els pedaços no tenen la mateixa eficàcia i, per tant, nopoden rebre la mateixa acceptació. Segurament, entre tots podríemdesenvolupar un bon llistat de tot allò que considerem malespràctiques que s'atenen a aquesta idea. Ara bé, com a jove iprenent les darreres notícies publicades, voldria excloure la restade problemàtiques per centrar-me en l'oci nocturn de Premià de Mar.

El passat 26 de novembre,els premianencs vam acomiadar-nos del bus nocturn que connectava elpoble amb el Pla d'en Boet de Mataró. Les causes? Econòmiques, ésclar. Tard o d'hora, aquest servei s'havia d'acabar; com podíemplantejar-nos tenir dues línies de bus nocturn entre Premià iMataró? No obstant això, si fem una mirada retrospectiva en eltemps i ens situem a principis del 2009, podrem contemplar l'escenarique es vivia en aquell moment per a interpretar els fets. L'anàlisiés ben senzilla: política de pedaços. Hi havia una mancançaevident en l'oferta d'oci nocturn a la vila. La solució? Traslladarel problema a Mataró i au!, a rentar-nos-en les mans. Tanmateix, comhe indicat al principi, el pedaç no arregla el forat, de manera queutilitzar-ne només tenia sentit si la intenció era solucionar elproblema mentre aquest restava temporalment hipnotitzat. El govern deCiU va posar en marxa el bus nocturn, una mesura populista agraïdaper tots els joves, sota el subterfugi de la seguretat viària;malauradament, el tret els ha sortit per la culata per no havertingut la voluntat de treballar el poble, per no haver aprofitataquests prop de 3 anys per cercar noves vies d'impuls de l'oci aPremià. Així, doncs, ara mateix ens trobem en la mateixa situacióque hi havia en el moment de la implantació del bus-pedaç: l'ocinocturn al poble és inexistent i la voluntat política per acanviar-ho no està a l'alçada de les circumstàncies, amb l'afegitóque ara el jovent ja no està emmetzinat i percep els talls de lestisores.

I jo, que escric aquestesparaules amb tota la meva bona intenció, no voldria pas que elssastres m'acusessin de dinamitar la política municipal de joventut.És per això que, aprofitant l'avinentesa, llançaré un parell depropostes d'allò més simples, a l'espera de possibles aportacionsper part dels qui em llegiu:

Casal Popular autogestionat. Aquesta idea té, des del meu punt de vista, un ventall de possibilitats molt ampli. Basant-nos en d'altres exemples de casals populars i casals de joves, traslladar aquesta experiència a Premià hauria de servir per oferir un espai d'oci nocturn inexistent a la localitat, sí; però alhora hauria de permetre el treball conjunt de persones i entitats, independentment d'edats i colors polítics, per tal de crear un espai de cohesió i dinamització de la vila, gènesi d'alternatives i d'esperit crític. L'autogestió ha de ser un aspecte inherent per tal de mantenir l'autonomia de l'hipotètic casal. Ara que l'Ajuntament està immers en el Pla d'Equipaments, potser seria un bon moment per a contemplar aquesta possibilitat, no?
Prolongar l'obertura dels locals nocturns. Si d'alguna cosa podem presumir els premianencs és de la quantitat de bars que tenim. Així, se'm fa estrany i tot que aquest tema no estigui sobre la taula. Com pot ser que durant el cap de setmana no estigui permesa l'obertura de bars a la matinada? Aquests, tot i no ser espais alternatius com plantejava la proposta del casal, sí que són ofertes d'oci nocturn i punts de confluència pels premianencs que, com és normal, volem sortir pel nostre poble un cap de setmana a la nit. En aquesta línia, Crida Premianenca ja portàvem al programa electoral la proposta de perllongar l'obertura de bars fins a les 3h i de bars musicals fins a les 5h. I, ja que hi som, hi afegeixo les guinguetes (si més no, a l'estiu).

Marejar la perdiu és tot un art. És més, podríem arribar a considerar-ho un esport d'elit per aquells que s'hi entrenen fermament i amb convicció durant períodes quaternaris. Així ha estat la política del govern de CiU en matèria de joventut durant la legislatura anterior i en aquest mig any de l'actual. Ara bé, malgrat la seva constància en aquesta tasca, és obligació nostra tenir ben clar que no parlem en va, que els nostres objectius són ambiciosos, sí, però que estem ancorats a terra ferma quan els exposem. I és que com deia Víctor Jara: Yo no canto por cantar ni por tener buena voz; canto porque la guitarra tiene sentido y razón.

Vicent Andrés Estellés a la memòria col·lectiva

2011-09-04T15:08:00.001+02:00

Mentre que aquesta tarda es recordarà el lluitador berguedà Antoní Massaguer, des dels blogs aprofitem per a delectar-nos amb petits bocins de poesia. Coincidint amb la data del seu aniversari, al Facebook s'ha fet una crida a homenatjar l'estimat poeta burjassoter, Vicent Andrés Estellés.

Assumiràs la veu d'un poble

Assumiràs la veu d’un poble

i serà la veu del teu poble

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules

sinó l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat

com no sia la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sinó s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Pere Boix, fins sempre més...

2011-08-30T01:22:00.005+02:00

Sempre sap greu perdre persones properes, per poc que les coneguis. Amb en Pere Boix hi havia coincidit diverses voltes en mobilitzacions, sobretot, de caire ecologista. No el coneixia bé com a persona, ni tampoc he tingut temps de gaudir notòriament de la seva presència. No obstant això, aquesta tarda he assistit al seu darrer comiat, amb 50 anys, endut per un càncer.

A les 16.15h, tal i com s'havia convocat, familiars, amics i companys de lluita omplíem l'oratori del tanatori de Mataró. Introduït pel breu, però concís parlament de la neboda d'en Pere, la Coral, en nom de la família, el comiat s'ha vestit amb les paraules de l'Agàpit Borràs, en Pep Riera, en Joan Jubany, l'Eulàlia Puigderrajols, la Laia Alonso i en Xevi Safont-Tria. Veus fines i tremoloses, d'enyor i rememoració. Tot plegat presenciat per un silenci abrupte; sí, de tristesa, però alhora d'esperança i d'ànims per seguir lluitant, per continuar el camí traçat pel nostre company.

La intervenció d'en Joan Jubany ha estat a partir de la lectura d'un escrit redactat per en Jordi Pagès, que, per cloure l'entrada, comparteixo a continuació:

En Pere posseïa la llavor del futur. Quan era molt jove, es va alçar en estat de revolta i mai no va cedir al cansament ni a les represàlies ni es va acomodar a les renúncies. Ha estat sempre, el seu, un pensament jove, alternatiu, actualitzat, que no envellia.

Li agradava estar aprop de tots els conflictes socials i com si Mataró se li fes petit, sovint agafava el primer tren i baixava a Barcelona per ser present a totes les manifestacions i accions del calendari. Omplia la seva bossa de pamflets i manifestos, de crides a la desobediència, de força revolucionària.

Tenia passió pel coneixement, per la història i per la transformació. Tenia passió pel compromís i necessitava donar resposta a totes les agressions. Estimava la nostra llengua, els nostres Països Catalans, com un projecte de futur. A l'estiu viatjava a Occitània o al Pirineu d'Aragó, només per sentir les darreres paraules vives de les llengües minoritzades.

Però estimava el seu Mataró i la seva comarca, va ser present en una infinitat de lluites des finals dels anys setanta. Liderava, molt jovenet, la primera ocupació a Mataró -abans que ocupar s'escrigués amb k- quan van crear l'Ateneu amb els seus companys de l'independentisme llibertari.

Els qui hem estat amb ell en la seva dimensió de compromís social, omplim el nostre record d'imatges plenes de pancartes i cartells, de grans i petites manifestacions, de carrers plens de dignitat i de pobles en lluita. De converses als carrers, als bars, a les festes, amb alegria o amb indignació, amb ironia o transcendència. Ens omplim de lluites amb noms concrets del nostre territori: La Cadira del Bisbe -quan en Pere es va llançar a terra davant un alcalde desorientat-, La Cisa -quan en Pere cridava amb el megàfon a la porta del xalet dels especuladors , Les Cinc Sènies, L'Horta Ferrerons, Serra de Marina, Can Fàbregas, Salvem les rieres, Aturem l'ampliació del port... I aquest mateix any 2011 celebrava la victòria contra els laterals de l'autopista, una lluita que finalment va assolir la dimensió històrica que en Pere havia desitjat. Són històries plenes i obstinades que eren la seva passió per viure.

Aquests darrers mesos en Pere passava davant l'acampada dels indignats, hauria volgut tenir la força per estar-hi compromès, i no la tenia. Tenia l'enyorança de ser dins els nous temps de revoltes, era l'enyorança de la lluita per una vida justa perquè en Pere tenia la llavor del futur. Per això tants joves compromesos se li acostaven buscant les fonts, les referències, l'esperit de lluita generosa i humil.

Gràcies, a la seva mare per haver-nos donat la seva vida, per haver-lo estimat; res no ha estat en va, gràcies per la força que li heu donat per travessar la vida i acompanyar-nos en cada lluita il·lusionada.

El seus companys i companyes de lluita.

"...perquè jo sóc en vosaltres, amics!"

2011-08-12T03:58:00.009+02:00

L'11 d'agost d'ara fa quatre anys, en Lluís Maria Xirinacs ens abandonava en un acte de sobirania.

El primer cop que vaig sentir el seu nom jo tenia 13 anys. El deuria veure al noticiari de TV3 com a conseqüència del seu segon empresonament arran d'unes controvertides declaracions en què es declarava enemic de l'Estat espanyol i amic d'ETA i Batasuna. Aquelles paraules em van marcar (qui les ha pogudes oblidar?), però en aquell moment tampoc em vaig preocupar de seguir-li el rastre i saber qui era. Mesos més tard, jo començava la meva militància política. Llavors va ser quan va tornar a sonar el nom d'en Xirinacs al meu entorn. Acabava de publicar Amnistia 77, Franco ha mort?, i el Casal Popular Bullangues en feia la presentació pública a Vilassar de Mar. Un any després, malauradament, jo era de vacances a Andorra mentre tot el país es vestia de dol en motiu de la seva mort. La hipocresia també. Ara bé, ens va deixar aquestes emotives paraules (i tot el seu llegat) per la posteritat:

Ahir, els companys de Llibertat.cat compartien aquesta notícia commemorant el quart aniversari del seu comiat. La notícia està vertebrada, bàsicament, per un article titulat Xirinacs: un home del poble on es repassa molt amablement tota la seva trajectòria. No té pèrdua, i ens permet acceptar-li aquell final absolut victoriós de la seva contesa que ens demanava a l'Acte de sobirania. No trobeu?

Perseids, quan el cel plora les Llàgrimes de Sant Llorenç

2011-08-10T11:50:00.037+02:00

Si retrocedim en els anys i ens situem al segle III d.C., trobarem un personatge anomenat Llorenç de Roma. El bo d'en Llorenç, lluny de ser una persona normal i corrent, va ser diaca, és a dir, un cristià que s'encarregava d'ajudar el bisbe i el prevere en diverses tasques. Estant fortament vinculat a l'Església, quan l'emperador del moment va ordenar la persecució dels cristians, en Llorenç no se'n va salvar pas i també li va tocar el rebre. Segons la tradició, el dia 10 d'agost fou posat en una graella on va ser cremat viu. Potser els fets van ser uns altres menys cruels i la seva mort no va ser tant de passatge bíblic, qui sap. La qüestió és que l'Església catòlica va prendre la seva figura com a màrtir i sant, de tal manera que, coincidit amb el dia de la seva mort, el 10 de juliol se celebra Sant Llorenç.

Els Perseids o les Llàgrimes de Sant Llorenç

A l'Edat Mitjana, es van adonar que, pels volts del 10 d'agost, any rere any hi havia un allau d'estels fugaços. La relació va ser fàcil: eren les llàgrimes que Sant Llorenç va vessar mentre era martiritzat. D'aquí ve que aquesta pluja d'estels passés a anomenar-se popularment les Llàgrimes de Sant Llorenç.

Cada any, des de mitjans de juliol fins a finals d'agost, la Terra, durant el seu moviment de translació, travessa la cua de pols còsmica que el cometa 109P/Swift-Tuttle deixa rere seu. Quan es produeix aquesta coincidència, l'atracció gravitatòria terrestre fa que les partícules de la cua penetrin l'atmosfera del planeta a elevades velocitats, ocasionant-ne així la combustió. D'aquesta manera, al cel de l'hemisferi nord s'hi pot observar el rastre lluminós que durant uns segons deixa aquest fenomen.

Tècnicament, les pluges de meteors més importants s'anomenen segons el nom de la constel·lació on es troba el radiant (la zona des d'on aparentment surten tots els meteors). Així, doncs, tenint en compte que el radiant de les Llàgrimes de Sant Llorenç se situa a la constel·lació de Perseu (en honor a l'heroi grec homònim), aquesta pluja de meteors, deixant de banda el nom popular, s'anomena Perseids.

Enguany, segons la NASA, els Perseids s'estenen des del 17 de juliol fins al 24 d'agost amb una activitat màxima el dia 13 d'agost, quan una mitjana de 100 meteors per hora travessaran l'atmosfera terrestre a 59 km/s. Sembla ser que les condicions meteorològiques seran favorables (almenys al Maresme). Malauradament, el dissabte 13, coincidint amb la màxima activitat de la pluja, hi haurà Lluna plena, fet que en dificultarà la visió.

Indicacions per observar els Perseids

Els Perseids es poden observar a simple vista, sense necessitat d'emprar telescopis o prismàtics ni cap altre requeriment. Ara bé, hi ha un seguit de recomanacions per afavorir-ne l'observació:

És important mirar prèviament el cel durant uns 15-20 minuts per tal que els ulls s'adaptin a la baixa il·luminació. Així, podrem apreciar millor els meteors.
L'hora òptima per començar a observar el cel és cap a la 1h-2h de la matinada d'entre el 12 i el 13 d'agost, quan Perseu comença a prendre alçada.
En general, es poden veure meteors a qualsevol part del cel formant una línia amb el punt de fuga (la constel·lació de Perseu). Ara bé, tenint en compte que el dia de màxima activitat coincideix amb Lluna plena, caldrà centrar-se en observar les zones més allunyades a aquesta. Prenent com a referència el meu poble, Premià de Mar, a mitjanit la Lluna es trobarà cap al sud (a alçada de mar, direcció Barcelona), mentre que Perseu serà al nord-est (direcció Mataró).

Amb la finalitat d'aconseguir una bona visibilitat, és important allunyar-se de la contaminació lumínica tant com sigui possible. En parcs naturals i observatoris s'organitzen observacions guiades. Alguns exemples que he trobat: a l'Observatori de Pujalt (l'Anoia), al Parc Astronòmic del Montsec (la Noguera), l'Agrupació Astronòmica de Girona, que es trasllada a Caldes de Malavella (la Selva) per fer l'observació conjuntament amb d'altres entitats, al Parc Natural de la Serra de Montsant (el Priorat), al Centre d'Informació del Parc Natural dels Ports (el Baix Ebre), a l'Observatori Astronòmic de Castelltallat (el Bages), al Mallorca Planetarium (Mallorca), l'Agrupació Astronòmica de Barcelona (el Barcelonès), la Societat Astronòmica de la UAB es desplaçarà fins a la platja de Sant Adrià de Besòs (el Barcelonès) o la Societat Astronòmica de Lleida, que es reuniran a Alpicat (el Segrià).
Al Baix Maresme, sembla ser que les condicions meteorològiques seran favorables, tant divendres com dissabte, però és important consultar les prediccions per no trobar-se amb sorpreses d'última hora.
Amb tot això, ja només us queda relaxar-vos, estirar-vos tranquil·lament al terra en una màrfega i esperar!

Compartint els Perseids a les xarxes socials

Des del web Meteorwatch fan una crida perquè la gent estigui assabentada dels Perseids i els puguin gaudir, mentre que alhora animen a compartir imatges i qualsevol tipus de comentari al Twitter a través del hashtag #meteorwatch. A més, han editat un vídeo extraordinari amb la finalitat que corri per la xarxa convocant el màxim nombre de persones:

I ja per acabar, només em queda animar-vos a observar el cel durant aquest cap de setmana i gaudir d'aquest fenomen físic tan meravellós! Us deixo amb una entrevista que TV3 va fer l'any passat a Salvador Ribas, astrofísic i director científic del Parc Astronòmic del Montsec, sobre els Perseids coincidint amb aquestes dates.

Flors de Bach, un placebo més?

2011-08-07T03:30:00.021+02:00

Són les 3.30h. Surto al balcó provant de minvar la combinació xafogosa que provoquen l'estiu i el portàtil al damunt. Aixeco el cap al cel, cap a l'est. Observo Júpiter, l'únic punt brillant que destaca des de la meva posició. Em dic a mi mateix: "sempre és bon moment per observar el cel", i em concentro en el que realment pretenia escriure.

Farà cosa d'una hora he vist que al meu compte de Twitter hi tenia un seguidor més. Com sempre, encuriosit, he anat a mirar de qui es tractava i m'he trobat amb un usuari que ha resultat ser un distribuïdor de Flors de Bach. "Ai las!", he pensat, tot i que en veure que també comercialitzaven xiclets de Flors de Bach per gairebé 40€ el pack de sis paquets, no he sabut com actuar, si riure o plorar.

Edward Bach, l'origen dels remeis florals de Bach

Edward Bach va ser un metge anglès de la primera meitat del segle XX. L'any 1919 entra a treballar a l'Hospital Homeopàtic de Londres, on rep la (mala) influència del llegat medicinal que va deixar anys enrere Samuel Hahnemann, l'inventor de l'homeopatia. Aquest aspecte professional de la seva vida marca la base del que farà que el seu nom sigui recordat més endavant, juntament amb la seva fe per la teoria de les signatures, una antiga creença que prova de trobar propietats terapèutiques en plantes, animals i minerals relacionant les seves característiques (organolèptiques, forma, nom...) amb els símptomes de les malalties. L'arrel del ginseng, per exemple, s'utilitzava en la medicina xinesa com a panacea, com a remei per a qualsevol malaltia, degut a la seva forma antropomòrfica. Ara bé, cal destacar que Edward Bach va aplicar la teoria de les signatures en funció d'estats d'ànim i personalitats, no pas amb relació a símptomes originats per malalties.

Així, doncs, el Dr. Bach, embarcat en la idea de trobar una nova teràpia mèdica, va anar recollint flors que intuïtivament relacionava amb estats d'ànim: depressió, frustració, angoixa, etc. La seva metodologia, lluny de tractar-se del mètode científic, arribava a nivells realment alts d'absurditat. Tal és així que va trobar el remei per la impaciència en la planta Impatiens glandulifera només pel simple fet que el seu nom de gènere (el primer) tenia relació amb el que ell pretenia curar (el nom Impatiens el va designar Linné, un dels botànics de més renom de tota la història de la ciència, en veure que les plantes d'aquest gènere llancen les seves llavors en comptes d'esperar que caiguin). Finalment, va acabar recollint i descrivint un total de 38 flors per a desenvolupar la seva nova teràpia (bé, en realitat són 37 flors; el 38è remei floral és el que anomenen aigua de roca, que és simplement aigua extreta d'un deu). Tenint en compte que estava fortament influenciat per l'homeopatia de Hahnemann, va trobar que el millor mètode per a desenvolupar un remei a partir d'una flor era prenent les gotes de rosada que quedaven a la planta a primera hora del matí havent permès el contacte amb els rajos solars, els quals afavoririen que l'aigua adquirís totes les propietats terapèutiques de la flor. Malauradament, aquest sistema li va resultar ser poc pràctic, així que es va permetre la llicència d'agafar les flors i macerar-les o bullir-les amb aigua, deixant-les reposar posteriorment al sol. Amb tot, el preparat encara no estava acabat, sinó que s'havia de dissoldre a nivells infinitesimals. Una dilució infinitesimal es basa en diluir extremadament un principi actiu fent que al resultat final no en quedi pas cap rastre. Perquè entengueu millor què implica fer una dilució infinitesimal, us adjunto aquest vídeo que ho deixa, des del meu punt de vista, força clar:

L'efecte de les Flors de Bach i la valoració científica

Tal i com podeu entendre, el resultat d'aquest procés és exclusivament el dissolvent sol (en general, aigua). Per tant, el producte final a les Flors de Bach és aigua amb sucres, aromes i tot el que s'hi vulgui afegir per fer-ho més atractiu i versemblant. Qualsevol persona que conegui el procés d'elaboració considerarà que això no té cap efecte i que la seva comercialització amb finalitats terapèutiques és un frau. Llavors és quan entren en joc les explicacions comodí basades en energia. No energia entesa des del punt de vista físic, sinó un tipus d'energia etèria, indescriptible, aquella que ningú sap de què es tracta, però que sempre queda bé per vendre. Energia, vibracions energètiques... qualsevol fórmula que vagi en aquesta línia serà útil per a justificar el suposat efecte de les essències florals de Bach sense estar-ne donant cap informació real. I com sempre passa amb qualsevol estafa, el màrqueting ha de ser semblant al de productes homòlegs (en aquest cas, medicaments), de manera que es parlarà de contraindicacions (molts cops es diu que no en tenen, tot i que de vegades hi ha algun però sota la màniga), qui en pot receptar, quan i quines són les dosis recomanades, etc.

En general, la comercialització de les Flors de Bach es fa diluïda en envasos que duen el propi comptagotes. No obstant això, el mercat és exigent i les possibilitats d'augmentar els beneficis van lligades a la imaginació, fent que apareguin coses estranyes com remeis florals en xiclets, tal i com us he comentat a l'inici, o també locions corporals i gels de dutxa. Per altra banda, és interessant remarcar que si bé els remeis florals descrits per Bach són 38, actualment se n'utilitzen més, ja que per més inri els seus seguidors han anat ampliant el llistat.

Tenint en compte la vessant teòrica, els remeis florals no tenen cap sentit, atès que la seva preparació fa que siguin exclusivament aigua (més el que el remeier hi vulgui afegir al final), sense cap molècula present de principi actiu. Des del punt de vista científic, primer de tot cal fer una crítica a la metodologia emprada per Edward Bach en la selecció dels 38 remeis florals, ja que es basa exclusivament en la seva pròpia intuïció. També és important fer esment en el fet que els estudis científics elaborats fins el moment no han aconseguit demostrar que les Flors de Bach tinguin cap efecte més enllà de l'efecte placebo. L'estudi més rellevant sobre aquest tema és el que va realitzar Edzard Ernst, primer catedràtic de Medicina Complementària a la Universitat d'Exeter (Anglaterra), publicat l'any 2010 (Swiss Med Wkly. 2010), arribant a la conclusió que abans comentàvem: els remeis florals no tenen associat cap tipus d'efecte que sobrepassi el placebo quan es fan assaigs clínics rigorosos.

Essències florals de Bach a la societat

Tot i que les Flors de Bach són considerades part de la pseudociència, actualment s'inclouen al grup de les teràpies alternatives (a priori, podríem dir que tot el grup s'inclou dintre de la pseudociència, però sempre és millor veure què en forma part i què no i tractar cada teràpia de manera individual), juntament amb l'acupuntura i l'homeopatia, algunes de les més famoses. No sempre són receptades per metges, ja que es tracta d'un tema força ambigu a nivell legal, ni tampoc entren a la Seguretat Social, com és d'esperar, perquè no han demostrat eficàcia en cap sentit. Molta gent hi recorre per a tractar qüestions psicosomàtiques, abans de començar a prendre medicaments o de manera complementària a aquests. El seu suposat èxit es deu al fet de tractar qüestions que molts cops no requereixen de medicació.

Recentment, el blog La lista de la vergüenza, dedicat a denunciar públicament universitats i institucions que promouen la pseudociència, ha publicat una entrada anunciant que el Col·legi Oficial de Veterinaris de Saragossa impartirà un taller durant el proper mes d'octubre titulat "Flores de Bach, terapia complementaria en la clínica veterinaria". Malauradament, la cosa no s'acaba aquí i una altra entrada d'aquest mateix blog ens informa de més casos de pseudociència en emplaçaments no adeqauts. Aquest cop, la Universitat de Cadis decideix pujar-se al carro organitzant un curs acadèmic d'Expert Universitari en Flors de Bach (amb la col·laboració de l'Escola Espanyola de Teràpia Floral, que no hi falti).

Com veieu, la ciència té molt clar el tema, però una part de la societat camina en un altre sentit. Problemes de comunicació? De la divulgació? Potser. La clau rau en la perseverança i en oferir la informació necessària, no?

L'Ajuntament de Premià està de rebaixes?

2011-07-24T14:57:00.006+02:00

Divendres passat llegia al Premià Notícies que els regidors premianencs cobraran menys aquest mandat. A priori, la notícia és presa de manera positiva, atès que en temps de crisi, amb la que està caient, els representants polítics són els primers que haurien de fer un acte d'humilitat i abaixar-se els sous, dietes i totes les despeses que comporten. Tot i ser un acte nul a efectes pràctics per l'economia, és un fet amb un simbolisme prou lloable tenint en compte la política actual. Doncs bé, aparquem els apriorismes i mirem de situar aquesta notícia al seu context real, iniciat uns mesos enrere.

El diumenge 22 de maig es van celebrar les eleccions municipals. A Premià de Mar, els 21 talls de pastís van quedar repartits de la següent manera:

10 regidors de CiU
4 regidors del PSC
3 regidors del PP
2 regidors de Crida Premianenca
2 regidors d'ICV

Tal i com era d'esperar, el govern va anar a parar en mans de CiU, finalment en minoria. Això permetria fer oposició a la resta dels Grups Municipals si tots complissin una quota mínima de dignitat, però de moment no es dóna el cas (esperem que la cosa canviï durant aquests 4 anys). El dimarts 5 de juliol va tenir lloc en sessió extraordinària el Ple d'Organització. Una sessió extraordinària es convoca, com el nom indica, quan hi ha temes importants i d'urgència a tractar. En aquell Ple extraordinari, perquè us en feu una idea, tot i que hi podia haver temes realment necessaris a treballar, també n'hi havia d'altres d'espinosos, tals com ho són l'aprovació de càrrecs de confiança o la delegació de certes competències pròpies del Ple a la Junta de Govern. Aquí podríem entrar a parlar de moltes qüestions, però tenint en compte que aquest article és per parlar de qüestions econòmiques, miraré de seguir la línia mental que m'havia establert i provaré de no desviar-me'n gaire. Una de les competències a delegar proposades era l'aprovació de la retribució dels regidors. Qualsevol persona amb dos dits de front posaria el crit al cel en veure tal proposta. Tenint en compte que hi ha 11 regidors a l'oposició, el primer que et passa pel cap és pensar que tots hi votaran en contra i, per tant, que això no tirarà endavant. Ara bé, tots sabem que la pràctica de vegades xoca amb la teoria, i en aquest cas així va ser: els 4 regidors del PSC i els 3 del PP van votar a favor de delegar aquesta competència (i unes quantes més) a la Junta de Govern local, mentre que els 2 regidors de Crida Premianenca i els 2 restants d'ICV van votar-hi en contra. Així, doncs, els 7 vots favorables de l'oposició es van sumar als 10 de CiU i es va aprovar que ells mateixos es decidirien el seu sou i el de la resta de regidors.

Dues setmanes més tard, el dimecres 20 de juliol, es feia el primer Ple ordinari de la nova legislatura. Amb més o menys importància, diversos temes van ser tractats amb la normalitat de qualsevol Ple (tret de les preguntes que presentava Crida Premianenca, que segons Premià Notícies van molestar l'Equip de Govern). El Ple el va començar Anna Maria Medina, 3a Tinent d'Alcalde i responsable política de l'Àrea d'Atenció a les Persones, afirmant que calia destacar dues coses: l'austeritat del govern com a norma bàsica a l'hora d'aprovar les retribucions i l'estalvi aplicat respecte a les quantitats del mandat anterior (mandat també de CiU, no ho oblidem). L'estalvi, perquè quedi clar, és de 24.135,32€ (11.39% de reducció), una xifra no gaire elevada que, bàsicament, afecta els membres de l'Equip de Govern. Amb tot, cal tenir en compte que fa quatre anys l'Equip de Govern comptava amb un regidor més (9 regidors de CiU + 2 regidors d'ERC), de manera que el que seria greu hauria estat que la despesa en sous del govern es mantingués igual. Per altra banda, destacava que s'incrementa la partida de l'oposició. Alerta, no és que s'incrementin els sous dels regidors de l'oposició, sinó que n'hi ha un més respecte a l'anterior legislatura.

Les xifres que han sortit només parlen de reducció global. Fóra interessant saber quins són els sous que cobrarà cadascun dels regidors, que això encara no ha sortit per aquí. Transparència. Transparència per davant de tot, que sembla que alguns encara no han après res. Ah! I no oblidem que n'hi ha que tenen altres càrrecs polítics fora de l'Ajuntament de Premià de Mar amb el seu sou corresponent (acumulació de càrrecs), de manera que estaria bé conèixer tots els ets i uts del tema.

Conclusions:

Rebaixes: sí. Suficients? No mentre hi hagi regidors que cobren què, vora 40.000€ anuals? I altres càrrecs amb sous encara més elevats, que passen de llarg aquesta xifra. Cal felicitar, però, el govern de CiU, ja que el tripijoc els ha sortit prou bé: ens deleguem la competència de les retribucions, maquillem lleugerament les xifres perquè els titulars informin sobre les nostres rebaixes i així ens marquem un primer punt positiu només començar. Ep, i sense que això els afecti gaire les butxaques!
Com sempre, falta informació i transparència política. Crec que seria bo elaborar un document amb tots els sous i fer una comparació respecte a la legislatura anterior, sense oblidar que la conjuntura econòmica i social del país ha variat lleugerament i no està per tirar coets.
El consistori premianenc té una oposició feble i descafeïnada. Si durant aquests 4 anys de mandat de CiU, els regidors del PSC i del PP es dediquen a votar a favor o a abstenir-se a tot allò que tranquil·lament vulgui fer el govern, Crida Premianenca i ICV hauran de començar a treballar de debò fora de l'Ajuntament, ja que a dins hi haurà poca cosa a fer.

I per tancar l'article, m'agradaria fer una petita recomanació a la Junta de Govern local. Si voleu saber què es abaixar-se els sous, preneu exemple del que ha fet la CUP en d'altres municipis com Navàs, on l'alcalde ha passat de cobrar 6.500€ mensuals a 1.600€:

La CUP redueix a una quarta part els sous dels seus alcaldes.

Parafrasejant Jaume I, només em queda dir: vergonya, regidors, vergonya!

Podeu escoltar les gravacions de tots els Plens municipals al canal d'iVoox de Ràdio Premià de Mar.

Ara i aquí, estem fent història premianenca!

2011-05-10T15:59:00.013+02:00

Commoció. Quan veig la feina que estem fent des de Crida Premianenca em sorprenc. No tant per la feina més institucional i comuna amb els altres partits en període electoral, sinó per fets intangibles i menyspreables a simple vista. Podria semblar una qüestió purament emocional, però interpretada des d'un marc espaciotemporal transcendeix aquest caràcter d'exclusivitat irracional i pren forma, indefinible, però apreciable.

Fa temps que formo part de l'associacionisme de Premià de Mar i de la seva vida política de carrer (temps amb relació als meus anys de vida). Hi ha moltes coses que m'han encoratjat a seguir endavant, a creure que les paraules del savi poeta rodenc no eren simple lírica. La força d'una associació com DeBòlit!, preocupada per recuperar i apropar la cultura popular catalana als premianencs, amb un ampli suport de persones de diversos àmbits de la vila; mobilitzacions populars per salvar espais com Can Sanpere o la Plaça Nova que, en aquest darrer cas, posen de manifest que quan el poble diu prou, els governants callen i atorguen... Podria parlar de moltes altres lluites i espais de treball que em sorprenen, com la magnífica empenta que fa anys que arrosseguen l'Esplai Parroquial i el Cau Amon-ra o la implicació constant de la gent gran en el si del Consell Sènior i la recent formació de l'Assemblea de Joves de Premià. Tot plegat em reafirma el sentiment de pertinença a la vila, no en tinc pas cap dubte.

Ara bé, quan he començat el redactat afirmant que la feina de Crida Premianenca em commou no és en va. Si bé és cert que el que he comentat anteriorment supera totes les meves expectatives, també em remou per dintre la capacitat que hem tingut des de Crida per atraure premianencs a un àmbit força complicat i controvertit. Tots sabem que la política actual (incloent-hi la municipal) ha originat un sentiment de desafecció, un allunyament, una crispació força pronunciada en la població. Ara no vull entrar a qüestionar si el govern ha fet i fa bé la seva jugada o no, sinó simplement fer entendre que democràcia no és dipositar una papereta en una urna cada 4 anys i tots contents. No, no és pas això. Això és senzillament no entendre bé el grec. I aquesta incomprensió permet que uns quants facin i desfacin a la seva manera sense tenir en compte la veu del poble. Aquest fet ens porta a la desafecció que, com comentava anteriorment, enterboleix la percepció de la política i en dificulta la participació ciutadana. És des d'aquest punt de vista que Crida m'ha meravellat tant, i és que hem aconseguit engrescar i implicar molta gent que és conscient de la importància i el pes de la política, però que ràpidament tendeix a declarar-se apolítica perquè no veu pas volta de full possible a aquesta martingala que uns quants es tenen muntada. I em corprèn veure tota la gent que s'hi està afegint després d'haver rebut tantes clatellades reclamant creixement nul a Premià, prou atacs al litoral, la conversió del Camí Ral en un passeig o simplement esperant promeses electorals de fa anys i panys.

Quan faig una ullada a la llista electoral de Crida Premianenca em trobo amb fusters, científics, esportistes, voluntariat de caus i esplais, pares, autònoms, artistes, estudiants... molts d'ells sense implicació prèvia en política i, tanmateix, tots treballant per un projecte que creuen factible, que veuen necessari i que senten seu, del poble. No sé pas si entrarem a l'Ajuntament (sí, se m'ha espatllat la bola de cristall), però tinc ben clar que, ara i aquí, estem fent història premianenca, estem demostrant que podem!

El 22 de maig, jo votaré Crida Premianenca! En quedava cap dubte?
Som-hi!!!

Ignot

2010-12-30T12:39:00.009+01:00

Em guio pel teu parlar.

S'intensifiquen les petges que
a deshora deixes en mi
i interpreto esperances del passat:
atzucac dels mots;
alè darrer.

Retrets emblemàtics dels nostres cossos
que personifiquen abismes emocionals
quan els instants són instants,
però el temps ja no és pas temps.

Ignorant sospir, ignorant desig...

Homofòbia som tots

2010-12-26T17:15:00.012+01:00

[Article publicat a Llibertat.cat el 29 de desembre del 2010]

Amb aquest títol d'un cert caire provocatiu i demagog (a més de recurrent quant a l'estructura de "x som tots") pretenc destacar una problemàtica que penso que es troba instaurada en l'ambient revolucionari.

Sota el paraigua "antipatriarcal", s'hi engloba el moviment que defensa una societat no patriarcal (no pas una societat antipatriarcal, ja que, com a finalitat, no tindria pas cap sentit), el qual es podria dividir en dos eixos: el feminista i l'LGT+. Degut a les semblances pel que fa a la manera com estan discriminades totes aquestes persones i pel tipus d'actuació amb què cal respondre-hi, sovint es fa treball conjunt i en certs aspectes es poden establir paral·lelismes entre ambdós eixos.

Hi ha un sector feminista que considera que el treball en aquest eix l'han de dur a terme o, si més no, liderar les dones per diversos motius, entre els quals hi trobem que al capdavant d'aquesta lluita hi han d'anar les vertaderes oprimides, atès que són les qui coneixen els mecanismes del patriarcat per a atacar-les, o bé perquè es considera que en els propis àmbits feministes on hi ha presència d'homes, els rols sexistes es reprodueixen (esperem que inconscientment) tal i com passa en àmbits socials no polititzats. Sense entrar a valorar si considero oportú o no que les dones siguin qui desenvolupin amb exclusivitat la lluita feminista, m'agradaria que ens quedéssim amb el segon argument que he enunciat.

Amb això, on vull anar a parar és que, en ambients revolucionaris, es donen casos de reproducció dels rols homòfobs que es troben de manera freqüent en la resta de la societat. No seria res estrany si no fos perquè, recordem-ho, estem parlant de sectors que pretenen l'alliberament social del nostre país i, conseqüentment, haurien de ser trencadors amb tots els dogmes i tòpics que envolten i mitifiquen l'homosexualitat.

Comentaris burlescs i satírics respecte a una determinada orientació sexual, a més del tracte ignominiós que en reben les seves pràctiques sexuals; pseudodiscriminacions positives que pretenen posar en evidència tals fets; aversió envers l'homosexualitat quan aquesta es manifesta més enllà dels llibres teòrics i els redactats ideològics; etc. Tot plegat, un seguit de mostres que evidencien la poca diferència real entre persones polititzades revolucionàries i persones no polititzades quant a aquesta temàtica. També cal destacar que totes aquestes mostres acostumen a venir dels homes, en concordança amb tota l'actitud que porta implícita el seu gènere, el masculí (entenent els gèneres com a rols socials imposats en funció del sexe biològic).

Per altra banda, aquest 'homofòbia (i transfòbia) som tots' queda traduït, més enllà del que seria la cara interna (i limitada públicament) dels ambients revolucionaris, en una baixa participació de l'Esquerra Independentista (i altres agents) en les mobilitzacions en dates assenyalades, com ara el 28 de juny (com a commemoració combativa dels Aldarulls de Stonewall); baixa participació que es fa palesa tant pel nombre de participants en les manifestacions unitàries com per la resta d'actes duts a terme arreu del territori.

Pot ser que la manca d'un referent sectorial clar i concís dificulti la interiorització del discurs bord (caldrà veure l'evolució del Brot Bord en els propers mesos, en què hi poso especial atenció). En tot cas, el que està clar és que queda molta feina per fer, tant de portes endins com més enllà del nostre entorn polític, si pretenem aconseguir que el missatge arreli, amb la consecució de relacions no patriarcals en uns Països Catalans independents i socialment justos.

"Y hasta aquí, Ciudad K"

2010-12-13T22:46:00.005+01:00

Avui ha acabat Ciudad K, un dels pocs programes que he acceptat veure a la televisió durant els darrers mesos.

Es tracta d'un programa en clau d'humor que juga amb el coneixement científic, filosòfic, artístic, religiós, pseudopolític... Un programa que, si ve molts dels gags que el conformen fan més aviat poca gràcia (cal dir que pot ser que no els hagi entès del tot bé), també en té de molt encertats i que, a més, serveixen, en certa manera, de divulgació.

Ha estat una aposta de TVE per 13 episodis complicats de fer arribar a la població, doncs el grau intel·lectual amb què juguen pot dificultar-ne l'arrelament. Ara bé, us animo a tots a veure-la si no ho heu fet durant aquests mesos (en aquest enllaç, podeu veure-hi els 13 capítols, cadascun d'uns 25 minuts de durada, aproximadament).

Trobo molt positiu el fet que es vagin estenent programes que difonen coneixement, sobretot el científic, que és el que més m'apassiona. En aquest sentit, trobo interessant aquesta altra proposta de RNE que va en aquest camí o la futura aposta d'ETB (amb això, no pretenc menysprear altres emissores que també han fet divulgació científica, com ara TV3 amb el programa Quèquicom).

Ara bé, cal destacar que no tot són flors i violes per a RNE. Resulta que també es dediquen a difondre les pseudociències vulgarment i a afavorir la perpetuació de l'engany sobre les ones electromagnètiques. En fi, res de nou; com ve sabem, està de moda tot aquest món d'ignorància.

Res més. Només vull acabar enllaçant-vos aquesta entrada que ha publicat José Antonio Pérez, autor de Ciudad K, a Mi mesa cojea (el seu blog personal).

Y hasta aquí, Ciudad K!

Jo tampoc t'espero!

2010-11-07T01:30:00.004+01:00

Ens masturbem, alliberem les nostres sexualitats, ens posem condó, defensem l'avortament lliure i gratuït, som sodomites, som apòstates i atees actives, no ens empassem el conte del matrimoni i la monogàmia... Sí, som el pecat... i ens agrada!
Brot Bord

Et torno a parlar (i des de l'absurd de l'anonimat)

2010-03-07T14:24:00.006+01:00

Els sentiments són allò més meravellós que podem arribar a “conèixer”. Són els màxims estímuls de tot, l'essència de la vida, el seu sentit. Probablement, si no fos perquè sentim, no ens aferraríem tant a l'existència tal i com ho fem. Bé, i ho deixo amb el probablement al davant perquè no en tinc ni idea... podem intentar concebre una realitat “assentimental”, però dubto que aquesta hipotètica concepció s'atansi el més mínim detall al que seria la vida.

És, malauradament, cert que els sentiments no són exclusivament estímuls d'aquelles percepcions més notòries. Com sempre m'entossudeixo en recordar, Plató deia que allà on hi trobem plaer, per força hi trobarem dolor. I així és, no?

L'amor és, de ben segur, el sentiment (o sentiments, per no banalitzar una cosa tan indescriptible) que més arrossega i que més atrau. Ens fa partícips d'un joc tan verament estrany, tan incognoscible... les amistats són una de les múltiples cares de l'amor. Les amistats... com en devem estar, d'enganyats... massa poc ens qüestionem què i qui queda englobat per aquest concepte. Tampoc sé si paga la pena, sent tan vulnerables i fugisseres com ho són, les amistats...

Dec tenir un dia (o potser etapa) platònic, però em sembla impossible defugir d'una idea tan bàsica. Partint del mètode de coneixement de Plató, el seu estimat món ideal, etc., hem anat marcant una consideració de “amor platònic” ben sorprenent. Ens sentim atrets (potser en podem arribar a dir amor) per les persones per unes idees seves que ens han impactat (més enllà de l'atracció física, totalment innegable per qualsevol ésser racional menys per Plató). Trobem un cert plaer intel·lectual en altri en descobrir que la seva consciència és un alberg d'allò que cerquem. Tanmateix, el temps també juga amb els seus propis daus, i les idees inicials que havíem concebut resulten no ser com crèiem que eren. I ens decebem... perquè és ben normal, aquest sentir-se decaigut després de descobrir que hi ha quelcom que no és com pensàvem i que, per tant, hem estat enganyats durant un cert temps. No sé si hi ha algun factor pitjor que algun altre... suposo que és el còmput global el que ens deixa trasbalsats.

Tot plegat ens fa seguir aquesta línia que remarcava inicialment de Plató: passem d'un estat d'èxtasi, on la cocaïna és un plaer no necessari, però més que gratificant, a un estat de decepció, de voler ser serps per fer algun tipus de muda (suposo que encara ens seria més complicat fer una muda intel·lectual que física, però és el que cercaríem) i deixar moltes coses enrere.

I, nogensmenys, seguim aferrats a la vida, al dia a dia, i així fins que el vent hagi d'arrossegar les nostres despulles amb una certa resistència moral innata i eterna.

I tot plegat m'ha fet recordar un vers de la cançó Allí donde solíamos gritar, dels Love of Lesbian, que diu, simplement, “la caída más brutal”. No vull comentar res, prefereixo no fer-ho. Us deixo l'enllaç a la cançó per si algú vol xalar amb aquests barcelonins passats a una llengua estrangera.

PS: Si algú considera que s'ha de sentir identificat amb la més mínima afirmació que aquí hagi realitzat, endavant, té la màxima concessió de fer-ho i potser camina per la ingratitud de la certesa. L'amor com a sentiment és magnífic i, alhora, és una cardada...

Et parlo

2010-02-07T23:42:00.006+01:00

Dies de fred. No sé trobar-te; ni tan sols hi ha records. Observo una màscara veneciana. Clavo els meus ulls en els seus ulls buits, i els meus queden igual de buits. Perdo el temps pensant o fent veure que penso, o jo què sé! En el fons, tant se val... no tinc cap interès de saber què faig, ni per què... ara no tinc cap interès en el saber, penso.

Repasso tots els llibres del prestatge, un per un. Els passo un dit pel llom, amb delicadesa, potser amb tendresa, com si fossin aquella criatura dolcíssima. Un repàs pels discs, les fotografies... i res, amb la ment buida, perdo el temps anhelant alguna cosa, suposo, però encara no sé què. Reviso efemèrides albergades en el meu calaix de sastre, tan desendreçat des del primer dia en què hi vaig guardar alguna cosa amb la més pueril intenció de convertir-lo en un amagatall. Sí, un amagatall sense clau ni cadenat, sense el més mínim caire de ser un amagatall o de voler-ho ser.

Em deixo acompanyar per aquesta música techno que sona, entre el ventilador de l'ordinador, el so de les tecles escrivint aquestes absurdes línies, un microones, un cotxe, una fulla colpejant-ne una altra... no hi ha silenci, però almenys puc servir-me d'alguna mena de pau psicològica a què em transporta tot això. Me'n serveixo com si d'un beuratge d'en Baromètrix es tractés. Bah, absurda melodia, soroll dels sentiments!

Prefereixo veure com surt un conillet rosa de darrere del radiador abans que seure al teu costat i gaudir de la posta de sol... no sé si ho prefereixo de manera racional o irracional, però ara per ara, ho prefereixo. Prefereixo moltes coses abans que moltes altres. Dubto, però, sobre què prefereixo. I dubto de si són encertades les meves preferències. Per això, dubto quan et prefereixo i quan no. Llum de lluna m'il·luminarà el camí? Si més no, al destí final m'hi conduirà amablement.

I com ja haurem sentenciat, passaran els anys i vindrà l'adéu, com així ha de ser i com el Mestre dictava. No sé si anys o, qui sap, potser dies. Però l'adéu arriba, com tot allò que no es fa estimar. I ens arribarà a tu i a mi. Tot arriba... i ja no sé què prefereixo...

Hipocresia dels sentiments, la d'estimar-te malgrat no voler-ho. Calúmnies fefaents. Dies de fred.

Una vida tranquil·la...

2010-02-07T15:55:00.012+01:00

Avui fa bon dia. El sol, altiu, vetlla des de bon matí per nosaltres. Potser és per això que fa bon dia. I, amb tot, em sento bé, feliç, amb la sensació d'un dia vernal. Frescor i llum, somriures, besades i abraçades.

M'he llevat de bon peu perquè ahir vaig arribar prou content a casa del Mataró Parc. I és que ahir a la tarda, Maulets, la Plataforma per la Llengua i persones a títol individual, vam concentrar-nos davant de les portes del Cinesa Mataró Parc per tal d'exigir cinema en català i mostrar el nostre rebuig al locaut que tantes sales de cinema (entre elles, les del Cinesa) van secundar dilluns passat en contra de la Llei (insuficient) del Cinema. No sé quants érem, sóc molt dolent per identificar aquestes coses, però ens vam fer escoltar prou davant la gent que ahir corria pels passadissos del Mataró Parc (vaig recordar per què feia tant de temps que no hi anava), entre crits, pancartes i fulls de reclamació. Ens vam fer escoltar, sí. Ho vam fer per una llei en pro del català, insuficient des del meu punt de vista, però que suposa una petita victòria que ens hem de sumar els catalans i tots aquells que, amants de la cultura, ens manifestem dia rere dia per tal que el català, com una llengua més i com a llengua de la nostra terra, prosperi saludablement.

Per altra banda, aquest matí ens hem llevat reivindicatius altra volta. Ara fa 3 anys que l'alcalde de Premià de Mar, Jaume Batlle, ens va deixar en un accident a la N-II. Tal i com va ser típic durant aquell any, avui hem tallat la N-II per reclamar que sigui un passeig, així com perquè la C-32 sigui gratuïta. L'ambient, com sempre, és de cares conegudes, amb el ritme dels Tabalets (ja em perdonareu si no us dieu així) a cop de bombo, caixa o del que faci falta per fer gresca. Tot i que trobo que aquestes manifestacions són massa lleugeres i passen força desapercebudes, almenys hi ha algun tipus de mobilització al poble (prou apagat en general). Esperem que tard o d'hora s'assoleixin les nostres reclames. Us deixo amb una foto d'aquest matí durant la lectura del manifest (l'he robada al senyor Alcalde, Miquel Buch; ja em perdonarà, suposo...).

Però la d'aquest matí ha estat una concentració diferent, especial, respecte a la resta de concentracions d'aquest caire. I és que avui, a més de commemorar els 3 anys de la mort de Batlle, reivindicar el passeig i la gratuïtat de la C-32, també hem recordat aquell company de la vila que diumenge passat ens va deixar per emprendre un llarg viatge de llibertat. Martí Rosselló, veí de la vila, escriptor, bibliotecari de Can Manent, lluitador i amant de la llibertat i la cultura... una de les poques persones interessants de Premià, diumenge passat ho va deixar tot. I avui, com era d'esperar, no podia passar desapercebuda la seva presència en l'aire. I és que Rosselló havia escrit tots els manifestos dels diversos talls de la N-II que s'han fet durant els darrers anys, per si no era una persona prou important de per si.

No obstant la tràgica nova, aquests últims dies hem tingut una gran notícia. La nova biblioteca de Can Farrerons (sí, que cada any diuen que la inauguraran) durà el seu nom. Un gran homenatge per una gran persona. De ben segur que aquesta biblioteca onejarà el seu nom de manera ben ufana i gloriosa, n'estic segur.

Per altra banda, els companys de La Caja Negra, Míriam Soms i Víctor Saràbia, han elaborat el següent vídeo-homenatge per en Martí.

A més, avui també és un dia especial per mi. Avui no només recordo que Jaume Batlle va marxar un dia com avui de fa 3 anys. També recordo la meva àvia, que ho va fer el mateix dia que l'alcalde. Des de llavors que vaig aprendre a enfocar la vida des d'una altra perspectiva que m'ha ajudat en tot moment. Em va doldre com tota pena, però també em va impulsar cap a la felicitat. I ho estimo, com també estimo tots els instants compartits amb la meva àvia, de qui tant vaig aprendre.

Per la N-II i la C-32, pel català; per vosaltres, Jaume, Martí i iaia.

Eterns,
demà serem eterns.
Ja no tindrem carnets.
Avui estem aquí,
demà ens veurem al cel.
Gerard Quintana

I per la llibertat i perquè som fills de la utopia, avui com ahir, cal seguir lluitant!

"I els dos vam decidir sortir de gresca..."

2010-02-06T15:50:00.009+01:00

Feia pràcticament mig any que no actualitzava el blog, però la situació s'ho va valdre.

Feia un mes que la Marta havia comprat les entrades. Era el primer concert d'ells a què aniríem, malgrat fer un any i mig que els havia conegut, tal i com vaig explicar en aquesta entrada al blog en el seu moment, i alguns intents previs frustrats d'anar-los a veure.

Així, doncs, ahir al vespre vam agafar el tren (no transsiberià, malauradament) a quarts de nou. He de dir (i em permeto el luxe de fer una mica de grupi) que vam tenir una grata sorpresa en trobar-nos amb Guillem Gisbert, cantant de Manel, al vagó. Vam suposar que aniria al Clap, com nosaltres, però un cop a Mataró ja el vàrem perdre de vista. Amb tot, nosaltres dos vam seguir la nostra ruta catabòlica amb aquella cèl·lula diana anomenada Clap (passant per estadis intermedis d'entrepans de salsitxes de soja, colibrís de paper...).

Vam arribar-hi prou aviat (si no eren les 21h, pocs minuts deurien passar-ne), no sé massa bé si per hooligans o per manca de previsió, la veritat. Vam ser els primers d'arribar-hi (amb la competència, això sí, d'uns goril·les amb samarretes del Clap), però ens hi vam anar trobant coneguts que anaven passejant per fer temps. Per mala sort, van trigar força en obrir les portes, ja que a dintre hi havia una festa privada de socis per celebrar el 10è aniversari del Clap (per molts anys!!!), però, finalment, després d'una microaglutinació a l'entrada, van acabar cedint a la nostra pressió (està bé pensar-ho, però suposo que ja tenien previst obrir a aquella hora).

Com a bons modernos gafapasta (a mi em faltaven les gafes; a la Marta, la pasta) ens vam permetre malbaratar recursos econòmics en el guarda-roba (hom podria veure-ho com un intent frustrat de tiracanyisme vers la noia encarregada que hi havia darrere del taulell, però no va ser així) i, seguidament, vàrem fer via cap a una de les expressions del patriarcat de la nostra societat. Sí, vam anar a fer les nostres necessitats als lavabos.

Després de tot això, la impaciència ens va conduir cap al davant de l'escenari, on ens vam trobar amb gent més benvinguda i d'altra, no tant. De mica en mica, la sala s'anava omplint fins quedar plena de gom a gom (es va fer palès l'exhauriment d'entrades). I, finalment, llums, càmera i acció! Els Amics de les Arts van aparèixer dalt de l'escenari!

El frikisme els enlluernava els rostres (recordar que en la primera entrada que els vaig dedicar, en què els vaig anomenar frikis, ja vaig avisar que no era pas un qualificatiu despectiu, aquest, ans al contrari). M'agradava. La traïdoria de la meva memòria potser em fa equivocar-me (sempre em fa males jugades), però em sembla recordar que van començar la nit amb La merda se'ns menja, introduïda per boles de merda, salutacions a la bola de merda, compartir sofà amb la bola de merda... amb aquella primera cançó, vaig augurar una nit per la posteritat (no sé si la frase, que apareix en la cançó Jean-Luc, té Copyright, però aquí em va perfectament bé), doncs ja van deixar clar que el concert seria genial!

Boles de merda, clímax, l'home que treballa fent de gos i llança confeti i globus, coreografies malucals (de maluc, vull dir), centres de l'univers, cantants modestos en casaments (és clar, és clar)... introduccions impecables que van marcar cadascuna de les cançons, totes elles sorprenents, fent un repàs de grans hits, passant pels nous, com ara Jean-Luc, 4-3-3, Les meves ex i tu, L'home que treballa fent de gos, etc., i sense oblidar-ne dels més antics, tals com A vegades, El código da Vinci, Exercici seixanta, Per mars i muntanyes... vaja, que va ser un gran concert, impressionant, magnífic! 10€ ben invertits, vaig pensar!

Però no només les introduccions i les cançons eren genials. La seva posada en escena era extraordinària! La simpatia, el frikisme, el gaudir... tot es manifestava dalt de l'escenari, i això ens va fer xalar gratament! Moltíssimes mercès, Amics!

L'adrenalina en vena va tenir la seva baixada a quarts de dotze, quan van acabar de tocar. Llavors vam decidir voltar per la sala, on ens vam trobar amb saludats i coneguts, així com amb Manel i Amics (aprofito, doncs, per demanar a veure si toqueu algun dia conjuntament, que de ben segur serà el concert de l'any, i també amb en Cesk Freixas!).

Gràcies al concert dels Amics, vaig acabar descobrint Mishima, de què tan bé m'havia parlat la Marta, però que encara no havia escoltat. La veritat, em van agradar i em van sorprendre molt (la veu del cantant és estupenda!). A veure quan puc aprofundir més en el grup i conèixer-los bé, que s'ho mereixen...

Acabat el concert, podríem dir que ja s'havia acabat la nit. Sense ganes de quedar-nos de festa pel Clap, doncs els dos grups anteriors havien deixat el llistó massa alt com per gaudir de música enllaunada, vam decidir tornar a l'estació de Mataró per agafar el bus nocturn. De nou, l'espera ens va acompanyar durant dos quarts d'hora, fins que va arribar i el vam saludar. Becaines en la foscor del bus, ben tornats a la vila i, de cap, al llit amb un bon sabor de boca per tan magnífica nit (bé, Marta, no sé si tu tenies també aquest bon gust de boca... hohoho).

Frisant per escoltar Mishima i tornar a xalar del directe dels Amics (després d'un any i mig d'escoltar-los enllaunats, la presència en concert va ser una molt bona experiència), us deixo amb un vídeo d'ahir a la nit, durant la cançó El código da Vinci, que he trobat al blog dels Amics de les Arts.

2009-08-09T19:47:00.003+02:00

- Extret de La Pulga Snob.

Llista d'estudis científics sobre l'eficàcia de l'homeopatia

2009-08-09T19:05:00.004+02:00

Sembla ser que, finalment, la xarxa ens ha aportat una interessant llista sobre tots els estudis científics que corroboren l'eficàcia de l'homeopatia. Realment, no esperava trobar-me-la mai, però seria egoista no compartir-la amb vosaltres.

Podeu veure-la clicant aquí.

Pareu el món! (II)

2009-08-08T16:23:00.002+02:00

Ja fa uns dies, quan va morir Michael Jackson, vaig escriure una entrada sobre la vulnerabilitat de l'ésser humà, com en som, d'insignificants, comparats amb el nostre entorn. Doncs ara estava llegint per Microsiervos i he trobat una entrada que m'ha recordat molt aquest tema, així que la he traduït per penjar-la aquí.

És verament lamentable i depriment pensar que quan morim continuarà funcionant la nostra màquina d'escriure i que el nostre televisor continuarà immutable emetent electrons. Quan siguem pols, seguiran en peu catedrals i gratacels, i ferms els milers de mobles que hàgim emprat en vida. La permanència de l'objecte sobre allò humà és una burla grotesca per al seu creador.
Alberto Cardín

El viatge de l'emperador

2009-07-01T21:56:00.003+02:00

Una pel·lícula d'aquelles que et deixa amb bon regust a la boca. Com suposo que deveu saber, els protagonistes d'aquesta pel·lícula són els pingüins emperador, una espècie de pingüins amb el cap i les ales negres, contrastant el blanc de l'abdomen i ressaltant el color daurat del seu coll, que habiten a l'Antàrtida. Són l'espècie de pingüins més grans, molt característics pel viatge que emprenen fins l'indret on criar la descendència, fet que els aïlla de l'aigua durant tot l'hivern i els impedeix alimentar-se fins que no tornen enrere (primer les femelles i després els mascles) per tornar a mar, aconseguir aliment i energia per sobreviure i tornar altra volta a l'indret de cria.

Tot això (i més) es veu reflectit en el llargmetratge de Luc Jacquet, El viatge de l'emperador, un film amb unes grans imatges captades d'aquests emperadors i un paisatge verge, amb veus en off que, si bé no són d'allò més rellevant, fan que la història sigui més tendra i segons quines escenes, més entenedores.

Pareu el món! (I)

2009-06-26T03:59:00.006+02:00

I ja resulta ser home mort literalment (potser, després de veure el seu precari estat, la notícia hauria de ser "és viu" si encara aguantés). I és que Michael Jackson, el rei del pop, ha mort. Després de llegir rumors i notícies especulatives arran del seu ingrés a l'hospital i el seu estat de salut, molts mitjans han començat a transmetre la notícia, i de ben segur que durant tot el dia de demà, la mort d'aquest cantant serà la notícia més destacada, quan segurament es dirà que si era tan bon músic i tan bona persona malgrat totes les acusacions que s'han fet a la seva persona.

I és que un dels principal problemes que tenim sempre amb la mort dels famosos és que tendim a jutjar-los, un cop morts, com a sants, vestint-los amb llargues capes d'odes a les seves vides com a déus, quan en realitat molts no són res més que aquells extravagants personatges terrícoles i simples mortals.

I arran de notícies com aquesta penso que realment no som res ni sabem res del demà. Som éssers tan vulnerables que sembla que tants anys de ciència i tecnologia es tradueixin a un no-res del nostre desenvolupament i de la nostra història. Avui la Mort ha visitat a una persona rellevant mundialment, tothom se n'ha assabantat i la tristesa assotarà molts rostres; però si una persona vista com un déu (econòmicament, Déu) és tan fràgil, això vol dir que nosaltres ho som més? O potser som més forts per la dignitat que conservem des d'un cert anonimat en la societat...

En tot cas, de ben segur que mai podem conèixer el nostre demà, ni el nostre ni el de ningú. Ni tan sols podem conèixer el nostre després. Tal i com un dia vam treure el cap a la llum en un obrir i tancar d'ulls, la Mort se'ns endurà amb la mateixa facilitat, més en un tancar que no pas en un obrir d'ulls? I com més hi penso, més vulnerables ens trobo. Si mentalment no som res davant de qualsevol atac psicològic, què som o què podem ser davant d'un atac de la Mort?

En fi, cloure amb un vídeo musical per realçar l'esperit i els sentiments (el poder de la música només en ser captada per un sol sentit... és extraordinari, no?), és l'únic que em queda ara. Malgrat no conèixer gens la trajectòria musical d'en Jackson (doncs mai m'ha interessat gaire la seva música), sé que hi ha una cançó considerada un dels seus himnes referents de la seva carrera, com és la cançó Thriller (amb un videoclip força conegut per tots, em sembla, tot i que aquesta versió és d'una actuació en directe).

La farsa de l'homeopatia

2009-06-20T22:03:00.008+02:00

No fa gaire, navegant per un fil del fòrum del Racó Català que parlava sobre la telecinesi, vaig descobrir un documental que em va semblar una gran troballa. El documental en qüestió parla sobre l'homeopatia, i des d'una introducció al tema i un estudi científic posterior, es demostra que l'homeopatia és una farsa.

Dic que va ser una gran troballa primer perquè mai m'havia interessat l'homeopatia i no en sabia res, només que una amiga meva de tota la vida porta des de petita prenent-ne, i segon perquè al moment en què descobria ben bé què era, també descobria que és una estafa.

Els efectes de l'homeopatia no van més enllà de l'efecte placebo, que és la sensació que té un mateix d'estar-se curant ja que, psicològicament, es creu la funció d'allò que pren o fa (quan, potser, la malaltia està anant a pitjor).

Així que us deixo amb el documental, que ho explica tot molt millor i es veu el progrés de l'estudi.

- El documental està dividit en cinc parts; penjo la primera i a qui li interessi ja buscarà la resta.

Els Amics de les Arts...

2009-05-09T17:43:00.008+02:00

...ens il·luminaran a tots aquest any! Millor que us ho expliquin ells mateixos!

Xerrada: "Ecolingüisme: com afrontar la diversitat lingüística?"

2009-04-15T23:37:00.009+02:00

No sé si és que sóc una mica ignorant o la paraula ecolingüisme no és gaire coneguda. En tot cas, segueixo sense saber gaire què és, només que està relacionat amb la diversitat lingüística, no?

Doncs bé, la CUP de Premià de Mar ha organitzat una xerrada pel proper dimarts al Centre Cívic. Enganxo el text i el cartell de l'acte, per més informació! Així que el dimarts vinent tocarà anar a saber què és l'ecolingüisme! Si algú vol deixar-me un comentari explicant-ho, també l'acceptaré! :D

Tantes llengües al món? Un obstacle o una oportunitat?

La CUP (Candidatura d'Unitat Popular) de Premià de Mar es complau a convidar-vos a la conferència sobre ecolingüisme que tindrà lloc el dimarts 21 d'abril a 2/4 de 8 del vespre al centre cívic de Premià de Mar (C/Esperança).

La xerrada serà a càrrec de Carme Junyent (Professora de lingüística de la Universitat de Barcelona experta en llengües d'Àfrica). Tractarem l'estat i la salut de les llengües a nivell mundial i local, la importància de conservar la diversitat lingüística i de quina manera podem contribuir a garantir la conservació de les llengües. Per últim, es farà un torn obert de preguntes.

No us ho podeu pas perdre!

MúsicaLliure.cat, alternativa a les grans empreses discogràfiques?

2009-04-13T01:32:00.004+02:00

Fa unes hores estava parlant amb un amic sobre música, grups, nous discs que estan al caure... i he pensat en presentar-li el portal MúsicaLliure.cat. Li he explicat una mica què era (pel que sé jo), que si fa poc que han remodelat la pàgina per fer-la més interactiva pels músics, etc. Li ha donat un cop d'ull i no ha trigat massa en dir-me que aquesta web era genial, que li dedicaria estones de lleure dels propers dies per poder escoltar tota la música que hi havia carregada.

Jo ja coneixia la web. Jo també havia pensat, en més d'una ocasió, que aquesta web és genial. Però veure que aquest company també s'ha fascinat per aquest projecte m'ha fet reflexionar. I és que és una gran eina: és una gran eina per qualsevol persona que vulgui escoltar música de franc, per qualsevol oïdor que vulgui conèixer grups novells del panorama català, sens dubte, però també és una gran eina per tots aquells músics que comencen a gravar i publicar les seves cançons, com també per aquells que porten més anys en l'ofici, perquè és una manera de donar-se a conèixer. I ara, més que mai, projectes com aquest són magnífics, quan el gran monstre de la SGAE i les empreses discogràfiques intenten beneficiar-se dels músics i les seves composicions. És per això que donar a conèixer aquests portals és interessant, per començar a distribuir una altra manera de veure la música, més enllà de les llicències privatives i del pur i innat interès en el benefici econòmic. I és que cada vegada hi ha més moviments conscienciats que pretenen donar a conèixer les llicències lliures, altres mons alternatius al Copyright i la ferocitat que s'amaga darrere les grans discogràfiques i la SGAE.

Ja hi ha un bon grapat de músics que confien en aquests projectes. En llengües més esteses com l'anglesa, de grups que aposten per les llicències lliures n'hi ha un bon munt, només cal mirar pàgines web que distribueixen la seva música per ser-ne conscients, que és tot un moviment que cada cop va a més. Però projectes com el de MúsicaLliure.cat ens fan veure que aquesta magnífica proliferació també està present en les nostres terres (potser en menor mesura, però és un projecte molt motivador que cal donar a conèixer). I és que cada vegada hi ha més músics que aposten per compartir lliurement la seva música, com poden ser Cesk Freixas, Antiherois, Orxata sound system, Conxita, entre molts altres. Només cal deixar-se perdre per la pàgina web per poder veure que, tot plegat, no és un joc de nens, i d'aquesta manera poder conèixer, també, molts grups que de ben segur ens han passat per alt.

Va Dolors, que avui serem dos nens grans...

2009-04-05T14:22:00.003+02:00

Divendres passat vaig sortir de fer classe de gralla als petits passades del 8h del vespre. Vaig sortir amb una mica de pressa, perquè a les 8h mateix, davant l'Ajuntament de Mataró, s'hi feia una concentració, Contra Bolonya i la repressió, els estudiants del Maresme sortim al carrer, convocada per Maulets, el SEPC i el CEM. Llastimosament, la meva arribada a la capital maresmenca va ser cap allà les 8.30h, i entre pujar de l'estació a l'Ajuntament i tot plegat, ja van fer-se les 8.40h. No vaig veure cap cap conegut, ni tampoc cap concentració. Vaig pensar que potser havien decidit fer-la a la pl. de l'Ajuntament (per què? no m'ho pregunteu), però tampoc vaig trobar-hi a ningú. Així que em vaig apropar a l'Atzucac i allà hi vaig trobar uns quants dels que esperava trobar-me davant l'Ajuntament.

[...] --> Anava a explicar tota la tarda de divendres a partir de les 8h, però ja m'he cansat...

Així doncs, després d'una estona de caminar i pensar que ens perdríem, la Marta em va dir que ja sabia on érem. No vam fer gaires passes més que ja vam plantar-nos davant l'entrada del PutiClap (altrament conegut com a Clap). Allà, una cua de quatre gats, els segurates d'un metre d'alçada i quatre d'amplada, i els cartells on hi deia Entrades exhaurides, ens van fer companyia durant cinc minuts, els cinc minuts que vam haver d'esperar perquè ens deixessin entrar. Un cop a dins, l'espera va ser més llarga per poder deixar la motxilla engreixada amb dues jaquetes, una gralla i altres materials que no hi haguessin cabut si no hagués estat pel gran interès que teníem en fer-ho cabre tot a dins. Un cop a dins, vam trobar unes noies de Mataró (els noms de les quals mai recordo, ho sento), i després d'esperar una estona més (sí, l'espera, entre tot plegat, es va fer llarga), va començar el concert amb el primer grup, Dídac Rocher. Fan cançons molt tranquil·les; a mi em van agradar molt. Malgrat tot, les cares de la gent indicaven que no tenien tota la nit per esperar el següent grup. Així que van anar tocant i bla bla bla i llavors...

Manel! Van començar el concert amb la cançó Nit freda per ser abril, molt estimada per la Marta! Ella anava cantant totes les lletres; jo només me'n sabia dues (sí, ho sento, però sóc molt negat per recordar les lletres de les cançons, sóc un 0 de memòria). Van anar fent tot el repertori, va ser genial! A més, abans de començar cada cançó la introduïen explicant una breu narració (al principi van parlar de la Jijonenca de Premià de Mar, va tenir la seva gràcia). La cançó Al mar! va ser brutal, perquè si la cançó ja és maca, sentir tot el públic fent coros va ser espectacular! Després de marxar de l'escenari i tornar dues vegades (o tres), per acabar van tocar la cançó Corrandes de la parella estable, durant la qual la gent podia pujar a l'escenari a cantar la seva pròpia frase improvisada (vaig pensar que a la Sedinis li hauria agradat ser-hi per pujar a cantar, però va anar a veure Dijous Paella, que per cert, ja diràs què tal va estar!). Van pujar-hi cares conegudes, alguna d'elles provinent de la pàtria premianenca. I final i desgraciadament, el concert va acabar (tot i que tot final és un inici, no?); així que amb la Marta, després de recollir la motxilla del guardaroba, vam decidir anar a buscar l'autocar nocturn per tornar a Premià, i després de fer algunes voltetes per Mataró ens vam dirigir a l'estació. I res, vam tornar a casa, pim pam pum, i a dormir!

El concert va ser meravellós. De Dídac Rocher tinc ganes que publiquin el seu disc per poder-lo escoltar, i de Manel espero que aviat decideixin treure un segon treball i poder-los tornar a veure en concert (llàstima que acostumin a ser carets, i la meva precària situació econòmica em pugui impedir anar-hi).

PS: Cal dir que a Manel, dalt de l'escenari, hi havia un nano molt maco que de tant en tant bufava un clarinet...

Dijous Paella - Ulls de vidre

2009-04-01T23:07:00.004+02:00

I ja que acabo de penjar una cançó de Dijous Paella desitjant Que arribi l'estiu, ara em permeto el luxe de penjar un videoclip que em sembla que no fa gaire que deu haver sortit del forn. Una cançó del nou treball titulada Ulls de vidre!

Que arribi l'estiu!

2009-04-01T20:24:00.005+02:00

Sembla ser que deixar perdre una hora de festa de la nit del dissabte 21 de març -altrament anomenada matinada del 22 de març- comença a tenir resultats notoris. I és que passat l'equinocci vernal sembla ser que el Sol ens banya durant més hores -quantes hores hi haurà de Sol d'aquí a un bon grapat de segles si el moviment de rotació de la Terra s'haurà alentit a causa de l'atracció d'aquest petit astre i els segons seran més lents?-, i la nostra Lluna, tímida, es deixa veure durant un període de temps reduït. L'aire dels matins ja no és gèlid i esquinçat com el de l'hivern, sinó que arriba fresc i perfumat d'un locus amoenus on ha passat la nit; les fulles dels arbres, esclaus de l'asfalt i la civilització, fan el que poden per ballar una sardana -poc glamurosa?- al ritme del moviment de les masses d'aire; de les plantes, encara una mica reservades, comencen a treure el cap les flors que ompliran, d'aquí uns dies, el cromatisme que ocupava el toc marronós dels maons; etcètera.

I no és que no m'agradi l'hivern, no. El geliu fred que adoloreix les extremitats, orelles i nassos; les nadales de cada any, provinents d'aquells altaveus de mala qualitat, ressonant per les sensibles parets dels edificis; la nit abraçant les 24h del dia; els rostres tapats de cap a peus amb bufandes, guants, capells de llana que cobreixen el cartílag de les orelles... En fi, que l'hivern també és tota una delícia! Però clar, els dies que passes fred també et fan enyorar aquella tardor passada, representada en la literatura metafòricament com la maduració que hom es troba en el camí de la vida.

La tardor no té gaire varietat de colors: els tons marrons, grocs i taronges vesteixen en forma de paradís els carrerons ocupats pels arbres caducifolis. Però malgrat la poca varietat cromàtica, la bellesa no hi falta pas; el so del cruiximent de les fulles als peus dels infants que han perdut tota l'aigua i han decidit obeir les lleis de la gravetat per caure i dissimular la destrucció que ha patit el nostre territori, és el precedent de les nadales repetitives que sonaran al cap d'uns mesos; els cossos mig abrigats dels vianants, vestits amb bufandes lleugeres i robes encara estivals, menjant castanyes torrades o moniatos acabats de fer, o fins i tot aquells panellets que els nebots han fet a l'escola, amb pinyons o cacau en pols... Els dies s'abreugen, però porten la imatge de grans postes de Sol, l'avatar. I malgrat la genialitat de la tardor, l'estiu es troba a faltar per la seva calor -sobretot pels turistes que s'han lliurat a la possessió de les platges sense fer gaire cas de les recomanacions dels científics-, la seva festa, el seu somriure...

I és que totes les estacions de l'any són espectaculars. Cadascuna té el seu què, allò que ens encisa a tots i ens deixa desitjosos esperant tornar-ho a viure l'any vinent. Però en aquests inicis primaverals en què el Sol ja comença la seva caça de bruixes contra les mànigues llargues i les bufandes de llana, el desig perquè arribi l'estiu es fa més evident; l'anhel de voler tornar a sobreviure totes les Festes Majors de terres catalanes s'apodera d'aquells que gaudeixen els matins d'estiu estirats al llit, nus i ansiosos perquè arribi la nit i la temperatura es desencanti de nosaltres una mica -cal dir que també s'apodera d'aquells que, malgrat haver-se de llevar d'hora, decideixen gitar-se a la mateixa hora que els altres, o llevar-se mentalment d'hores de festa sense haver dormit-; passejar pels carrers plens de gent, de turistes, i parar-te per mirar les cares de cadascun que mostren l'encant que saben veure a l'entorn on sempre has viscut sense haver-li trobat mai el què... En fi, millor escoltar una cançó de Dijous Paella que resumeixi l'estiu en pocs minuts de ritme.

Buf!

2009-03-31T23:03:00.006+02:00

Ja feia força temps que no em passejava per aquí per poder actualitzar, però és que la mandra ha pogut apoderar-se, sense gaire resistència, de mi. I no és que m'hagin faltat temes per parlar, ja que podria explicar la setmana d'esquiada que vam passar a Andorra amb l'institut; podria parlar d'en Tomàs Sayes, l'estudiant en vaga de fam en contra del Pla Bolonya, que els últims dies de la vaga ens tenia a tots preocupats per la seva salut (sort que ho ha sabut aturar a temps); podria esmentar que els Picadits, la colla bastonera de Vilassar de Mar, han estrenat un nou ball sota ritme de la Polca d'Ours (i encara no l'he pogut veure en directe), com també hauria quedat bé parlar de les últimes lesions de les bastoneres i penjar una fotografia del dit de la Nunu (pobra... hoho!); podria parlar de les notes d'aquest trimestre, que ja ens les han entregat; podria parlar de la repressió policial present en el desallotjament del rectorat de la UB, com també de l'èxit de la manifestació contra el Pla Bolonya i la repressió policial del dia 26 de març... bé, que temes no m'han faltat, sinó que la meva absència ha estat fruit de la mandra.

I com que ara també em fa mandra explicar qualsevol de les coses citades en l'anterior paràgraf o d'altres no citades, penjo un vídeo d'una cançó titulada Àguila negra, de la cantat francesa Barbara, però en català i versionada per Maria del Mar Bonet, acompanyada de Manel Camp, un gran compositor i pianista de les nostres terres:

Tetris per avorrits?

2009-03-11T21:55:00.004+01:00

Visitant la web de Microsiervos m'he trobat amb una versió del Tetris de tota la vida però una mica canviada. A Microsiervos l'han anomenat com a Tetris en Alta Resolució. En fi, doneu-li un cop d'ull vosaltres mateixos...

Avís: que consti que jo no l'he recomanat a ningú, sinó que hi heu entrat vosaltres per curiositat! Només us diré que per jugar-hi heu d'estar excessivament avorrits, perquè jo m'hi he estat 11 minuts només per situar les peces que veieu a la imatge...

Curtmetratge "World Builder"

2009-03-08T17:49:00.004+01:00

World Builder, de Bruce Branit.

Lament d'un dia qualsevol...

2009-02-16T20:11:00.006+01:00

I quan hauràs marxat la foscor se m'abraonarà al damunt feroçment; la nit regnarà els meus dies i, sol, et somniaré i et suplicaré el retorn. Siguis allà on vulguis ser, les meves paraules ressonaran buides al teu pas. Arrossegant-me amb peus de fang, la indignació se m'apropiarà en tota mesura; fins i tot les partícules subatòmiques no podran resistir el lament del teu vol.

I ja ho diuen, àdhuc els estels poden ser fugaços i, tu, no en seràs menys. Condemnat a fer-me gran, anhelant la teva presència supramundana, m'aniré esvaint lentament, seguint les teves petges per a fondre'm al teu costat. Tants anys viscuts, tants plors des de la teva pèrdua... tot ens acabarà conduint, pel mateix camí, al mateix destí...

I, tendrament, ja no caldrà evitar ni mirades tristes, ni silencis criminals, ni plors desafortunats, ni llàgrimes vessades en va... ja només caldrà evitar la teva presència fugissera quan siguis amb mi.

Anhelant la llibertat...

2009-02-15T16:50:00.004+01:00

Aparentes ser lliure, però simplement ets un esclau més...

Pau, pacifisme...?

2009-02-15T15:49:00.006+01:00

Últimament tots aquests conceptes em semblen molt buits de contingut i massa carregats d'hipocresia. Què és la pau? Una pregunta que segurament tots ens fem i ens agradaria que no fos retòrica, però em sembla que la resposta és complicada per a qualsevol ésser humà. I és que tinc la sensació que s'hi estan donant respostes que simplement serveixen per apagar una mica la curiositat, però no per a resoldre què és.

L'únic que sé i puc dir és que la pau no és només dir no a la guerra, no a la violència i quedar-nos tan amples. La pau comença en defensar aquell qui està reprimit, atacat i és més feble; fer el contrari o simplement desitjar la pau sense intervenir en el conflicte i sense adquirir un posicionament no és voler la pau, ja que, com sempre, callar ens fa còmplices del conflicte i, conseqüentment, de qui provoca el dany.

Així que si us plau, deixem-nos estar de tantes ximpleries als instituts i a les nostres vides amb dies de no-violència quan després no fem res per canviar allò que ens queda a l'abast o, simplement, ens tapem els ulls, callem i fem veure que aquí no ha passat res; que aquí tot va bé i segueix com sempre.

Prou d'hipocresia, que ja n'hi ha massa...

Malgrat tot, sempre que penso en pau em ve una cançó a la ment que des de sempre m'ha agradat, una cançó d'en Bob Dylan.

Carles Sabater, el record d'una persona desconeguda

2009-02-15T15:29:00.005+01:00

Aquests dies s'està parlant molt d'aquest mític personatge; músic, actor...

Malgrat ser una persona que admiro amb total rellevància, durant els seus anys de vida no en vaig sentir a parlar massa (quan ell ens va deixar jo voltava els 6 anys de vida), o potser és que poca importància vaig donar-li al seu nom. Però anys després, aprés d'haver-me deixat captivar per la seva veu, la seva música i la seva bellesa, i veient que ja fa 10 anys que marxà a indrets desconeguts, l'enyoro. M'hagués agradat poder-lo gaudir en directe i no haver de sentir-lo a través d'uns altaveus d'ordinador, buits d'expressivitat, com també m'hagués agradat conèixer-lo personalment (sempre m'agrada intentar descobrir què s'amaga darrere dels personatges d'important rellevància per a mi).

En fi, tot i que ja no hi sigui en cos present, mentre hi hagi algú que el recordi, la seva persona seguirà viva.

Sabies que...

2009-02-11T14:41:00.006+01:00

...els gats tenen 38 cromosomes (l'espècie humana en té 46), i que l'únic que porta informació genètica corresponent al color del pèl és el gonosoma X? Això vol dir que si la descendència entre un progenitor mascle i una femella és una cria mascle, aquesta només portarà informació corresponent al pelatge procedent de la mare; i pel contrari, si la descendent és femella, la informació la rebrà tant del progenitor mascle com del femella.

Això es deu a que els gonosomes masculins són XY, i els femenins, XX. Tant els òvuls com els espermatozoides tenen la meitat de cromosomes que té l'espècie (en el cas dels gats, per tant, seran 19, i en els éssers humans, 23), ja que es produeix una recombinació genètica. Això vol dir que si de normal tenim dos cromosomes que porten informació per a uns caràcter biològics concrets (un procedent del progenitor mascle i l'altre de la femella), en la producció de cèl·lules sexuals hi haurà la meitat de cromosomes, i la informació genètica que rebin aquestes serà una combinació de la informació que porta cadascun dels parells de cromosomes del progenitor.

Per tant, tots els òvuls de la femella portaran el gonosoma X, però els espermatozoides del mascle poden ser tant X com Y (hi ha un 50% de probabilitats que sigui l'un o l'altre, és a dir, que teòricament, sense causa d'atzar, la població hauria de ser 50% masculina i 50% femenina). És per això que el sexe de la descendència depèn del mascle: si l'espermatozoide porta el cromosoma X, la descendent serà una cria femella (el seu pelatge respondrà tant al cromosoma X del mascle com al de la femella); per contra, si conté el cromosoma Y, serà un mascle (el color del seu pèl dependrà únicament de la informació genètica de la mare).

Tot i que preferiria haver trobat una imatge del cariotip d'un gat (un cariotip és una mostra ordenada de totes les parelles de cromosomes d'una espècie), us deixo amb una del cariotip de l'espècie humana, on hi podeu veure els 23 parells de cromosomes propis de la nostra espècie. Si us hi fixeu, als cromosomes que corresponen a la parella 23 (els gonosomes o cromosomes sexuals) hi veureu dues parelles: una XY i una XX. És una mostra dels gonosomes que tenen els homes o dels que tenen les dones, respectivament; no és que tots els éssers humans tinguem ambdues parelles.

Com Eratòstenes derrumbà la teoria de la Terra plana

2009-02-10T23:17:00.006+01:00

Visitant el bloc del company Vicente, El tao de la física, m'he trobat amb un vídeo força interessant.

En aquest vídeo, Carl Sagan, astrònom nord-americà, ens explica com Eratòstenes, astrònom, historiador, geògraf, filòsof, poeta, crític teatral i matemàtic (és a dir, tot un geni) que va viure fa uns 2285 anys, va poder explicar, mitjançant l'observació i la lògica, que la Terra no era plana, sinó que havia de ser esfèrica per força i, també, va medir amb presició la longitud de la circumferència de la Terra. Ja ho dic, tot un geni!

GNU/Linux contra Windows 7!

2009-02-04T21:34:00.007+01:00

Premià en el marge de cinc anys

2009-02-02T22:50:00.007+01:00

Gràcies a la web de Microsiervos m'he pogut assabentar que Google acaba de publicar una nova versió del Google Earth, el Google Earth 5.0. Fa un temps ja m'havia fascinat aquesta eina tan innovadora com va ser en el seu moment. No sabria determinar la data en què es va penjar per primera vegada aquest producte de Google a la xarxa, però sé del cert que, si bé ja hi havia productes semblants que mostraven una visió global del globus terraqüi, que Google en llancés un producte, va ser un gran boom (per la gran imatge que havia cultivat l'empresa Google amb el gran cercador).

El Google Earth, en el seu moment, em va captivar perquè em permetia "viatjar" per tot el món a través d'una pantalla i d'un sol clic. Podia obtenir una vista del Tibet, passant per Leningrad o la Patagònia, sense haver-me de moure de la cadira de l'escriptori. Llastimosament, recordo que les imatges que enviaven dels satèl·lits al principi eren de més baixa resolució que les d'ara, i si a aquest fet li sumes que el programa requeria força recursos de l'ordinador... però bé, que s'ho feia valdre! A més, també podia tafanejar per les teulades dels meus veïns, coneguts i familiars. Podia veure qui tenia piscina i, fins i tot, de vegades es colava alguna imatge d'alguna terrassa amb roba estesa (segur que n'hi ha moltes, però les que em criden l'atenció són les de la gent coneguda).

Doncs bé, com ja he dit, gràcies a una pàgina web que acostumo a visitar diàriament pel gran nombre d'articles interessants que publiquen, he trobat aquesta notícia que informava sobre la publicació de la nova versió del Google Earth. He llegit les novetats que incorporava aquesta versió, i la que més m'ha cridat l'atenció ha estat la de poder veure imatges dels satèl·lits però d'anys enrere. Clar, poder veure el territori actual i comparar-lo amb el de fa uns anys té la seva gràcia, i més si és la teva pròpia població. A més, també he llegit que incorporava una nova visió submarina i la capacitat d'enregistrar itineraris en forma de vídeo, però tot això ja no m'ha interessat.

Així que m'he descarregat el Google Earth per poder fer ús de la nova utilitat de veure imatges de fa uns anys. Primer de tot m'he estat habituant al programa, observant Premià, Vilassar, el Tibet, Berlín... i després ja he buscat la opció per poder veure imatges de fa uns anys i m'he situat sobre Premià. M'he endut una gran decepció quan he vist que sobre Premià només podia veure imatges, com a molt llunyanes, de l'any 2004. Cinc anys de diferència respecte ara no són gaires, però bé, segueix tenint la seva gràcia poder mirar els petits canvis que s'han anat fent.

Les imatges del 2009 són recents. Per tant, molts arbres estan podats. Això ha estat una cosa que al principi m'ha sobtat, veure la diferència en el nombre d'arbres d'ara respecte fa cinc anys. Malgrat tot, penso que la quantitat d'arbres que hi ha a Premià es deu haver reduït notablement en tan poc temps, però m'esperaré al juny per a poder-ne fer comparacions més exactes.

Comparant les imatges del 2004 amb les del 2009 he pogut anar veient petits canvis que s'havien fet, com desviacions de carrers, al port també hi ha hagut alguns canvis, a les places... i llavors he recordat que fa uns anys, a la cruïlla entre la Gran Via (de Lluís Companys) i la Riera, hi havia una masia amb uns terrenys on, des que jo tinc vida, s'hi han aparcat cotxes. Ho recordo molt bé perquè els meus avis sempre aparcaven allà, i ara, que tot això ho han tirat a baix per a fer-hi pisos i un aparcament subterrani, ho anhelo. Però ja se sap que tot inici té un final, i que tot final també és un inici de quelcom.

En fi, que he fet dues captacions del Google Earth per tenir la imatge d'aquest terreny fa cinc anys i també actualment, així que les penjo.

Aquesta primera imatge és de fa cinc anys. La veureu com més verdosa. Segur que ho han fet expressament per fer-la semblar més antiga del que és... Si us hi fixeu, en la cruïlla podreu distingir-hi el petit terreny amb la masia, i també podeu veure que té molta presència de color verd propi de la clorofil·la dels arbres.

(Clica'm eixerida, o clica la meva companya, la fotografia!)

Aquesta segona imatge és l'actual, del 2009. És més grisosa, com més brillant, però s'hi troba a faltar el color verd... i si us hi fixeu, en la zona de la masia i el petit terreny-aparcament, ara hi ha com una capota blanquinosa de l'aparcament subterrani i uns quants pisos.

(Clica'm eixerida, o clica la meva companya, la fotografia!)

Ara ja tinc ganes que comencin a actualitzar el tema de les imatges i en pengin de fa més anys (qüestió de temps). Llavors sí que podrem comparar bé com a degenerat el territori en qüestió de pocs anys... Espero poder aconseguir aviat imatges d'aquelles que de Gran Via cap amunt eren tot camps! Ah, quins records mai viscuts!

Doncs bé, quan pugui tornar a parlar de novetats interessants (per mi) del Google Earth, ho faré, sense oblidar que per allà el juny-juliol tornaré a actualitzar amb imatges comparant el nombre d'arbres a Premià. Feu-me memòria!

PS: Una altra cosa que volia comprovar és si les capes de gel dels pols s'han vist molt reduïdes, però no sé si és per falta d'imatges més antigues o què, no ho he pogut comprovar satisfactòriament... suposo que és un altre punt que em queda pendent amb aquest programa de Google, no?

2009-02-02T00:56:00.016+01:00

"Un científic ha de prendre's la llibertat de plantejar qualsevol qüestió; de dubtar de qualsevol afirmació; de corregir errors."

- Julius Robert Oppenheimer, físic nord-americà.

Recull de vídeos dels Simpsons

2009-02-01T23:37:00.006+01:00

En aquest primer vídeo es veu una representació de la manipulació que hi ha als Estats Units d'Amèrica en el tema de les eleccions. Aquesta vegada sembla ser que a la realitat no va poder ser factible la manipulació, però diuen que quan s'hi va presentar l'Al Gore (que per cert, us recomano gratament un documental sobre ell anomenat An Inconvenient Truth; potser algun dia en parlo en el bloc...), com que la diferència de vots no era tan exagerada, les manipulacions van ser possibles. En fi, us deixo el vídeo, que m'ha fet gràcia:

En aquest altre vídeo s'hi mostra l'evolució del Hommer Simpson, des dels seus inicis quan era unicel·lular i va fent la mitosi, passant de ser un animal aquàtic a un terrestre aeròbic, sobrevivint a l'era dels dinosaures (suposarem que tenia un DNA que li va permetre adaptar-se al medi canviant), etc. Té els seus indicis de caire científic amb un toc d'humor a través de l'aparició d'éssers amb la cara dels personatges típics de la sèrie. Malgrat tot, jo li hagués canviat el final, fent-lo entrar al bar en comptes d'entrar a casa; seria la vertadera evolució del personatge...

Genial, what's a gym?, em pregunto el mateix! xD

Aquests dos vídeos són del capítol en què el Bart i el Homer visiten una siderúrgica gai. Bé, més que gai, m'atreviria a dir que és una siderúrgica al més pur estil loca, ja que ser gai és una orientació sexual, i loca és més aviat un comportament... bé, ja m'enteneu, i sinó, mireu els vídeos!

Tots recordem aquell capítol en què la Marge s'endú les piles del comandament del televisor, el Homer, el Bart i la Lisa acaben fent un estrany muntatge i entren dintre de la televisió. Doncs bé, d'aquest capítol no cal oblidar aquell moment en què en Homer entona una entranyable cançó amb la seva harmònica en mans. Ah, quin so!

Aquest altre vídeo no mata, però té la seva gràcia. És l'opening dels Simpsons modificat a l'estil Star Wars, seguit d'un recopilatori d'escenes de capítols dels Simpsons on es mostra la presència de la saga d'Star Wars en aquesta sèrie.

I aquest últim, per anar acabant, és una escena de la pel·lícula dels Simpsons. És una gran escena, sens dubte, on s'hi mostra el gran acte de presència que fa l'Spider Cerdo a la pel·lícula. També volia penjar el vídeo de l'escena que surt el porc com a Harry Potter, però no l'he trobat.

"Beu-te el suc, que se'n van les vitamines"

2009-02-01T19:17:00.005+01:00

Segur que no sóc l'únic que ha sentit més de mil vegades per part dels pares i dels avis la frase que encapçala aquesta actualització: Beu-te el suc, que se'n van les vitamines!

Podria arribar a dir que és una frase ja mítica i típica en la meva vida, ja que al llarg dels setze anys de beure sucs exprimits em sembla que l'he sentit una vegada o dues per cada got de suc (i això suma unes quantes vegades, si no m'equivoco...).

Clar, quan m'ho deien de petit me'l bevia de seguida, preocupant-me per aquelles vitamines que, suposadament, marxaven volant i que no em servirien de res a l'hora de beure'm el suc. I mai m'ho havia plantejat anteriorment, però realment, com se'n poden anar les vitamines? Volant? Un gran enigma que, suposo que de tantes vegades com m'havien dit la frase, ja ni li feia cas.

Però no fa massa vaig parar-li atenció a la frase: se'n van les vitamines. A veure, com pot ser que se'n vagin si no tenen ales? - em preguntava jo, amb la meva inquietud de pensaments pròpies d'un adolescent amb les hormones esvalotades. I amb el poc coneixement que tenia vaig pensar que, com moltes altres coses, podia ser que les vitamines s'oxidessin (després de donar-hi moltes voltes i pensar en altres coses sense sentit). Però tampoc no podia garantir-ho, no sabia ni si les vitamines s'oxidaven. Però tenia punts a favor, no? Els metalls s'oxiden, la sang s'oxida... per què no haurien de fer el mateix les vitamines?

Així que vaig decidir emprendre uns moments de recerca per tal de poder verificar l'oxidació de les vitamines, un coneixement que revolucionaria el meu interior. Ah, setze anys imaginant vitamines volant i ara resulta que s'oxiden! Qui ho diria, no?

Doncs bé, el suc de taronja, que és del que faig referència, és suc que prové d'exprimir les taronges, per si mai us ho havíeu plantejat. Les taronges tenen un alt contingut de vitamina C (també tenen altres vitamines, com la B1, la B2, etc., i diversos oligoelements, com el potassi o el ferro), i són una de les principals fonts d'aquesta vitamina en les nostres dietes. La vitamina C (altrament anomenada enantiòmer L de l'àcid ascòrbic, per si el nom de vitamina C us sembla massa senzill), és un àcid fàcilment oxidable, molt sensible, també, a la llum i a la temperatura.

És per aquestes característiques que s'ha d'intentar mantenir el suc de taronja en ambients no molt calorosos i no exposar-la a molta llum (tot i que suposo que tampoc no és el fet més destacable de la destrucció d'aquesta vitamina), i també cal reduir el contacte del suc amb l'oxigen per evitar que s'oxidi. És evident que el millor que es pot fer és prendre la taronja directament sense exprimir, per no perdre'n res, però si se n'ha de fer un suc i no és per prendre a l'instant, el millor que es pot fer és mantenir-la guardada a la nevera, així garantirem que l'àcid ascòrbic no es vegi danyat per la llum ni per la calor.

El procés d'oxidació consisteix en què les estructures moleculars obtenen àtoms d'oxigen i perden electrons. Aquest procés fa que les molècules de l'àcid ascòrbic es vegin alterades i, conseqüentment, deixin de tenir les propietats de la molècula inicial, ja que passen a ser unes altres molècules.

Així que si bé la frase beu-te el suc, que se'n van les vitamines no és del tot certa, tampoc podem dir que sigui falsa. Les vitamines no se'n van volant, sinó que es mantenen en el suc amb una altra estructura molecular que els fa variar les propietats. Així que feu cas als vostres pares i avis quan us diguin que us beveu ràpid el suc, perquè sinó perd el seu efecte, però quan us diguin que se'n van les vitamines, no intenteu atrapar-les al vol, que no tenen ales i no marxen!

Fum? No, gràcies

2009-01-31T19:22:00.011+01:00

No m'agraden gaire les imposicions. Mai m'han agradat; donen un toc massa seriós i opressor a les societats. Però hi ha moments en què penso que les imposicions són necessàries. Són aquells moments en què el respecte entre persones s'excedeix sense poder-hi fer res, moments d'impotència absoluta cap a l'afectat. Llavors, és lògic que hi hagi imposicions i obligacions sobre l'ésser humà mentre aquest no sàpiga controlar la seva actitud i les seves reaccions davant dels seus iguals i dels que nosaltres mateixos hem qualificat com a inferiors? Penso que sí.

Tot això ho dic arran de la visió que, dia a dia, vaig forjant entorn el tema de les drogues i, més específicament en aquest cas, del tabac -o qualsevol altra droga que desprengui gasos perjudicials per la salut-.

Sento total sentiment d'impotència abocat a la ràbia cada vegada que passo pel costat d'algú que es pren la vida amargament i es passeja amb una cigarreta de punta incandescent a la boca. Si ja és trist que hom decideixi malbaratar tan lliurement la seva pròpia salut, com es pot qualificar el fet que demostren els fumadors de tenir tan poc respecte cap els que hem decidit no perjudicar-nos la salut dintre d'uns marges? I parlo de la gent que es pren els carrers com a llocs on pots fer-hi el que vulguis, perdent total sentit del respecte. Dintre dels negocis privats com poden ser bars i restaurants ja no diré què s'hi ha de fer; simplement ens toca als no-fumadors decidir si hi entrem o no, i ja està.

Els porros els detesto d'igual manera que el tabac i, per mi, prohibits haurien de ser en espais públics -sobretot als carrers-, però en bars i restaurants, que hom decideixi a què juga! I el cas de l'alcohol i qualsevol altra droga, penso el mateix. Però hi ha una diferència: si veig malament l'alcohol no és perquè emeti gasos tòxics cap a l'aire -només faltaria-, sinó perquè pot ser una gran influència cap a nens i joves veure gent prenent alcohol amb total normalitat. I això està clar: com més prohibida està una droga, menys es consumeix -malgrat hi hagi gent que funciona al revés, que com més prohibida està, més morbo li dóna obtenir-la-, ja que es fa més campanya explicant-ne els seus efectes i també és més difícil aconseguir-la.

A més, tots sabem que la gran majoria de drogues alteren el comportament normal de les persones, i la veritat, tenir certs elements pel carrer amb símptomes propis de l'ús de drogues, no em dóna massa coratge.

I bé, sé que hi ha molta gent que no ho veu com jo, però espero que aquestes mateixes persones algun dia obrin els ulls i comencin a tenir respecte cap al seu propi ésser i cap a la resta, que si ja ens malmetem prou la salut amb la contaminació atmosfèrica dels fums dels cotxes, indústries, etc., alimentació cada vegada amb més conservants i productes químics no saludables, etc., el que menys ens fa falta és ocasionar-nos més perjudicis voluntaris conseqüència de les drogues.

PS: Actualment podríem considerar que qui més qui menys, actiu o passiu, és fumador. El contacte amb persones fumadores és constant diàriament, i si no constant, almenys és diari. Aquest fet es coneix als Estats Units com a Environmental Tobacco Smoke, i que tingui un nom mostra que la falta de respecte dels fumadors cap als no fumadors és ja un fet. I cal recordar que el fum del tabac, tot i ser només el fum d'una droga, conté més de 4.000 substàncies, de les quals moltes ens afecten negativament molts aspectes de la salut, i més de 50 està comprovat que afavoreixen l'aparició de càncers. Així que ja sigui per respecte al vostre cos o al de la resta de gent, no fumeu!

Un centenar de persones participen a "Sin piel 2009"

2009-01-26T19:36:00.011+01:00

Un centenar de persones es van despullar ahir a la Plaça del Rei per a protestar contra la indústria pelletera. Els activistes es van despullar i tacar de sang (tint vegetal) per simular les condicions de vida, tortura i mort dels animals que es necessiten per a confeccionar un sol abric.

Per a un sol abric de pell de guineu es necessiten vint individus; per a un de pell de conill, seixanta; setanta per a un de visó, i entre cent vint i tres-cents animals per a un de xinxilla.

El 85% de la producció europea de pell és originària d'animals criats en granges on estan tancats en diminutes gàbies i són electrificats per electrocució anal o genital per a no danyar la qualitat de la pell, amb què se'ls produeix una aturada cardíaca mentre estan encara conscients. En ocasions les pells s'arranquen mentre els animals encara estan vius.

- Extret de: Quins pebrots!

Sala d'espera del dentista: tot un món

2009-01-13T19:05:00.005+01:00

Aquesta tarda he hagut d'anar al dentista com em toca fer un cop cada mes pel tema dels ferros. Clar, com sempre arribo cinc minuts tard -que ja és poc, perquè quan tinc compromisos amb els amics, l'espera, com que és més vulnerable el compromís amb els amics que amb l'hora del metge, puc arribar vint minuts tard perfectament-, però bé, el retard no impedeix fer-me seure en una d'aquelles cadires que queden tan juntes les unes amb les altres i que et fan estar en contacte físic amb tota la gent que es troba a la sala alhora. Una sala d'espera és la típica imatge d'una sala normalment amb les parets blanques o de tons clars per intentar repartir optimisme abans de les possibles destrosses que et puguin arribar a fer en la teva salut -física o mental, tant se val- quan surtis de la consulta, plena de cadires enganxades a les parets i fent un ritual a una tauleta que es troba al centre plena de revistes i més revistes, totes de la mateixa temàtica. I és que les sales d'espera són sexistes -o potser les sales són pràctiques i el que és sexista és la societat-, ja que en la gran tauleta a la qual li estan fent un ritual només s'hi poden trobar revistes enfocades de cara a les dones, ja siguin de bellesa, cirurgia... Em sembla recordar que només una vegada m'he trobat en una sala d'espera amb un diari científic, envoltat d'aquestes revistes tan nostrades en la societat del safareig absolut d'avui en dia. Bé, com anava dient, parets de tons clars, cadires, revistes per a dones i, a no ser que a la sala hi hagi algun infant d'aquests que acostumen a animar l'ambient, el que hi predomina és un silenci criminal amb la típica música de relaxació de sala d'espera -sí, aquella que encara et fa posar més nerviós, per si no en tenies prou-.

Sort que avui he tingut el tema una mica més animadet. Hi havia dos nens d'uns sis o set anys que, per sort, trencaven aquest silenci criminal que tan poc m'agrada, i omplien la sala amb les seves rialles i sorolls fets amb qualsevol objecte que trobessin pel seu voltant. Ara bé, el que ha trencat més el típic ambient de sala d'espera ha estat l'arribada d'una dona que volta els quaranta cap amunt acompanyada del seu fill. Alterada, s'ha posat a explicar a la recepcionista -tot i que pels crits es pot arribar a pensar que la dona volia que se n'assabentés tothom- que si li havia caigut una funda que feia vint anys que portava, i que no podria menjar, i que el seu dentista és de Barcelona i que no hi pot anar... Clar, la recepcionista li ha estat explicant que primer s'hauria de fer la fitxa personal i després demanar hora per no sé quin doctor, i la dona cada vegada més alterada, que si era molt urgent, que si havia sortit de la feina expressament per venir... I res, que ha hagut d'acabar marxant perquè no tenia hora, no tenia fitxa, per tant, allà poca cosa hi podia fer -i menys tenint una cua d'espera d'una hora-.

Al final m'ha vingut a buscar la dentista, m'ha canviat l'arc, les gomes... però bé, això ja no és anècdota perquè és tot molt rutinari.

I per treure'm totes les explicacions del damunt aprofito per dir que avui he fet un examen de física que m'ha anat força malament -no per suspendre, però sí que farà difícil pujar altra vegada la mitjana-. El tema no el dominava massa, perquè entre que la professora no explica gens i que jo he tingut poca voluntat per mirar el llibre i posar-m'hi per saber-ho fer, fins ahir, quan em vaig posar a estudiar seriosament, encara no sabia ni el que era més bàsic del tema...

I res més, ara només queda esperar que la nota de física no sigui excessivament baixa i que el mes que ve, quan em toqui tornar al dentista, la taula dels rituals no estigui completament plagada de les revistes tan poc amables per la integritat de qualsevol ésser humà.

1r aniversari dels Picadits!

2009-01-12T19:33:00.013+01:00

Doncs sí, aquest gener la colla bastonera Picadits celebrem el 1r aniversari de la presa de bastons i a picar! Tot i que jo em vaig incorporar com a graller dels Picadits un o dos mesos després del primer assaig, la veritat és que em sento com si hi hagués començat el primer dia que es van reunir tots plegats.

Han estat diverses actuacions pels Països Catalans al llarg d'aquest any, passant per Llavaneres, Alacant, Premià, Mataró, Maià de Montcal, Vila-seca... i tot i que algunes s'han hagut d'anul·lar per falta de bastoners disponibles, el llistat no es queda curt!

I res, per celebrar aquest primer aniversari, els Picadits hem decidit fer un sopar a la Taverna Atzucac de Mataró aquest proper dissabte 17 de gener pels bastoners, músics i hooligans, acompanyat d'una festeta a càrrec del PD Fotlifoc que, a més de permetre'ns el luxe de poder gaudir del 1r aniversari sota les seves mescles musicals, també ens ha dissenyat una imatge per celebrar el primer aniversari. Així que moltes gràcies!!!

Per molts anys, i que en siguin molts més!!!

Oh, bloc arreglat!

2009-01-11T00:48:00.006+01:00

Us explico: m'havia enfadat amb el bloc perquè des de feia uns quants dies que sota cada actualització, on normalment hi apareix un paper i un llapis per editar una actualització, no m'hi apareixia res, com tampoc se'm veien totes les opcions de posar el text en negreta, cursiva, enllaços, etc., de la barra superior de l'apartat de publicació de missatges.

Resulta que el problema estava en el navegador web (en el meu cas el Firefox). Hi ha una característica que et permet bloquejar la càrrega d'imatges en les pàgines web que vulguis i, vés a saber com, jo tenia configurat que se'm bloquessin les imatges del Blogger. No acabo d'entendre perquè no se'm bloquejaven totes les imatges, sinó només unes quantes en les quals m'havia fixat. I, per sort, he descobert el problema quan he accedit a la pàgina principal de Blogger buscant un apartat de contacte per preguntar pel meu problema i he vist que no hi podia visualitzar la capçalera. Llavors m'he dit: alerta!, el problema no el tinc només amb el meu bloc, sinó amb tota la pàgina. I ha estat quan he caigut que el problema el podria tenir el Firefox, i buscant i buscant he trobat l'apartat que us deia de bloquejar les imatges, on he vist que només hi apareixia Blogger, l'he eliminat i llestos. Per fi torno a tenir una visualització normal de tot!!! :D

Ah, i tot i que no he publicat cap missatge, sí que hi he accedit un parell de vegades al bloc per canviar-hi certes coses. I és que em vaig cansar de veure'l tan estret, així que, finalment, vaig decidir ampliar-lo una mica, i així ho he fet!

Res més, problemes blocaires resolts!

Manifestació "Aturem la massacre a Gaza"

2009-01-05T00:57:00.007+01:00

DARRERA HORA:
DIVENDRES 9 DE DESEMBRE,
A LES 8 DEL VESPRE.
CONCENTRACIÓ I LECTURA DEL MANIFEST
EN SOLIDARITAT AMB PALESTINA.
PLAÇA DE L'AJUNTAMENT DE PREMIÀ DE MAR.
CONVOCA "ATUREM LA GUERRA-SOLIDARITAT PALESTINA"

Tot i que tenia previst fer altres actualitzacions abans, el temps i la causa em fa fer aquesta actualització per tal de córrer una mica més la veu sobre la manifestació que es farà el proper dissabte 10 de gener a Barcelona i per avisar de la convocatòria que s'ha fet al Maresme per tal d'anar-hi tots amb el mateix tren.

Us deixo amb el cartell, on hi ha els horaris del tren i la informació de la manifestació (cliqueu-hi al damunt per veure'l en mida ampliada).

Ja només queden hores...

2008-12-31T20:23:00.005+01:00

Sí, només unes horetes i entrarem a l'any 2009, l'últim any de la primera dècada del tercer mil·lenni, no? I podria dir moltes coses d'aquest any que s'està acabant, però com que tinc poca memòria per recordar tot el que faig, prefereixo deixar-ho en "ha estat un any prou bo", que sempre queda bé i no m'haig de mullar gaire! Però no és per treure'm el merder del damunt; simplement ha estat un any bastant bo -amb els seus pros i contres, com tot-, que a més ha estat l'any de canvi d'institut i d'estudis, i la veritat és que em sembla que això ha contribuït bastant a que aquest any el pugui considerar un bon any, i és que fent el batxillerat científic m'ho passo bé -per què no dir-ho? xD- i, a més, a classe tinc molt bons companys -alguns molt frikis... sí, més frikis que jo-, així que no tinc res que em faci parlar malament d'aquest inici del batxillerat -a part dels professors, que no m'acaben de fer el pes-.

I podria seguir amb tot això parlant de desitjos pel 2009, però clar, potser quedaria massa típic i amb poca profunditat, perquè ho sap tothom i és profecia: els desitjos que es fan d'un any per l'altre -gairebé- mai es compleixen i, per tant, prefereixo no malgastar gaire cel·lules dels meus dits per teclejar sobre desitjos que no compliré. Simplement esperar que sigui un bon any aquest que ve, que no ens porti gaires maldecaps, i a veure si no fa durar gaire en el seu transcurs la carnisseria que s'està produint a Gaza...

I ja per acabar us convido a unir-vos i celebrar únicament el vertader cap d'any que existeix, el del naixement del gran Messies, òbviament. És a dir, que fins el proper 8 d'abril -que s'iniciarà l'any 17- espero que no munteu una gran festa d'any nou!

PS: El dia 8 d'abril és el meu aniversari, per si algú no entén la brometa. Com que jo sóc l'únic Messies existent i que ha existit mai, és evident que només podem iniciar el calendari anual a partir de la data del meu naixement, coneguda com a 8 d'abril del 1992 del fals calendari. Hohohoho!!!

PD: Sé que pot quedar una mica estrany fer un PS i posteriorment un PD, però és que ja havia publicat l'entrada i m'havia descuidat de dir el més important: Bon any nou a tothom! Sí, l'any 11111011001!

PD2: L'últim any de la primera dècada va ser el 2010 (i aquesta anotació l'estic fent l'agost del 2011).

The IT Crowd

2008-12-31T00:18:00.007+01:00

I passades unes hores d'haver fet la darrera actualització, reaparec incessant -potser aprofitant que m'han reactivat el bloc- per escriure una entrada que desitjava fer des de feia uns dies per parlar de la sitcom The IT Crowd. Es tracta d'una sitcom anglesa escrita per Graham Linehan i emesa per Channel 4.

Doncs bé, aquesta comèdia de situació està composta, ara per ara, per tres temporades de sis capítols cadascuna, on se'ns mostren les mil i una peripècies que els succeeixen a tres treballadors del departament d'IT d'una empresa. Sens dubte és una gran sèrie amb bastant tocs geeks -tot i que n'hi podria haver més-, com també té grans moments d'humor més general.

El departament d'IT es troba en el sòtan de l'edifici de l'empresa i és menyspreat per la resta de departaments que es troben en plantes superiors. En aquest departament al principi només hi treballaven en Moss i en Roy. Tots dos són grans geeks, sens dubte, però en Roy és més sociable i sap connectar millor amb la resta de la gent -tot i que al llarg de la sitcom podem comprovar que també li costa, a no ser que es trobi amb dues cames femenines que l'atraiguin sexualment-, i vesteix de manera més corrent respecte la resta del món -tot i que ho fa sempre amb samarretes que mostrin el seu frikisme- i, en canvi, en Moss -que des d'un principi ja podem distingir-lo de la resta del món pel seu pentinat esotèric i, potser, per les ulleres- podríem veure'l més aviat com un nerd, que domina molt bé el camp de la ciència i la informàtica, però pel que fa a ser sociable és indiscutiblement un negat. A més, en Moss sempre té l'aparença d'anar vestit per la seva mare, i la imatge de veure'l quan va pel carrer o arribant a l'empresa amb la jaqueta posada i la motxilla penjant de l'esquena no té pèrdua, ja que duu una motxilla model escolar enganxada completament a l'esquena i, a més, estira les nances com si encara se la pogués enganxar més -totalment impossible-, fet que encara el fa semblar més el típic nerd. En aquesta admirable parella de geeks des del primer capítol s'hi afegeix la Jen, una dona a qui li agrada sentir-se sociable i respectada per la resta de companys, però que al ser enviada a treballar al departament d'IT -per ser-ne la responsable- se li tanquen bastant les portes socials -tot i que amb els homes sembla que segueix mantenint-hi molta relació- per passar a ser una més que companya de feina d'en Moss i en Roy. Al primer capítol és quan comença a treballar en la mateixa empresa que els dos altres geeks, i és enviada al departament d'I perquè sembla tenir "molt bons coneixements en camp de la informàtica" -si mireu el primer capítol entendreu les cometes-.

Al llarg de les tres temporades hi apareixen personatges secundaris molt importants en el transcurs de la sitcom, tot i que cap d'ells apareix permanentment en les tres temporades. Em sembla molt important destacar els noms d'en Denholm Reynholm -cap de l'empresa a qui no li agrada gens l'estrès ni els formalismes-, Douglas Reynholm -fill del cap de l'empresa, tiracanyista nat- i Richmond Avenal -un jove que en el seu dia va arribar a ser un gran treballador de l'empresa, però la seva devoció per un grup de música de black metal el va portar a fer-se gòtic i a enfonsar la seva carrera dintre de l'empresa, de tal manera que va ser destinat a treballar al departament d'IT sense tenir cap mena de coneixement informàtic, però no se'l veu tant com als altres perquè treballa tancat en una sala, ja que d'aquesta manera la resta no han de conviure contínuament amb aquest ésser tan estrany.

Jo la he vist tota descarregada d'internet gràcies a una pàgina web que vaig trobar en la recerca d'informació sobre aquesta sitcom en castellà. Els capítols es troben en versió original i llavors et pots descarregar els subtítols, fet que recomano completament, ja que el Canal + va comprar les dues primeres temporades i les va emetre en castellà, però la veritat és que el doblatge perd molt -sobretot en el doblatge d'en Moss, tot i que en la resta també es fa palès aquesta pèrdua en el doblatge-. Puc entendre que a alguns els faci mandra haver d'anar llegint tots els subtítols durant divuit capítols -a mi també me'n feia al principi-, però un cop acostumat als subtítols, la veritat, la interpretació original de cada personatge no té pèrdua, i el doblatge l'únic que fa és facilitar-la. Sé que hi ha molta gent que prefereix el doblatge abans que els subtítols i es poden organitzar molts debats al voltant d'aquest tema, ja que cada cosa té els seus pros i els seus contres, però jo volia deixar anar la meva opinió personal sobre la meva experiència en aquesta sitcom.

Només em queda dir que he gaudit molt amb les tres temporades de The IT Crowd -divendres passat es va emetre el sisè capítol de la tercera temporada, és a dir, l'últim- i que espero que l'any que ve se'n faci una quatra temporada, ja que la veritat és que val molt la pena. L'únic desig que em queda és que si es segueix la sitcom s'augmenti una mica el nivell geek i es mostrin més escenes en el departament d'IT que ensenyin les peripècies que els toca superar als tres protagonistes davant el poc coneixement informàtic de la resta de gent de l'empresa.

I res, us deixo amb un vídeo, que és l'animació en 8 bits que encapçala els capítols i que mostra el sentit geek de la sitcom.

Per fi, bloc reactivat!

2008-12-30T20:10:00.005+01:00

Doncs sí, ahir vaig poder comprovar que els administradors m'havien reactivat el bloc! I és que un matí de la setmana passada, revisant el correu vaig veure'n un dels administradors de Blogger comunicant que el meu bloc havia estat desactivat temporalment perquè el seu detector de "blocs brossa" indicava que el meu n'era un. Fent relació amb "correu brossa", vaig suposar que els trets anaven cap a la idea d'un bloc que serveix per fer contínuament publicitat d'una cosa i, a més, deixant comentaris publicitaris en d'altres blocs. I com és evident, aquest no era el meu cas i és per això que s'han vist obligats a reactivar-me'l. Hohohoho!!! Però es veu que l'únic que estava desactivat amb tot això era que jo pugués publicar noves entrades, ja que el bloc podia ser llegit i comentat amb normalitat (si no m'equivoco) i, a no ser que trigués més de 30 dies en sol·licitar una revisió per tal de justificar que aquest no era un "bloc brossa" (que llavors me l'haurien tancat), només havia d'esperar el temps necessari per la revisió i a posteriori, si tot era correcte, la reactivació. I aquí he tornat!

I aprofito per informar d'alguns petits canvis que he fet en el bloc. Per començar, he canviat la imatge que encapçala el bloc per la que podeu veure actualment. Si bé no s'assembla massa a mi el personatge que hi apareix, ho he intentat tant com he pogut, però no hi havia trets físics més semblants als meus! ^^' El que sí que hi havia era un model de cabell llarg amb cua, que és el que vaig utilizar, el problema és que al posar el dit aixecat (llàstima que no hi hagués un dit amb ungla llarga) es tapava la cua, i no me'n vaig adonar fins que ja l'havia penjat, així que vaig decidir deixar-lo. I pel que fa a les ulleres, si bé normalment no les duc posades, vaig decidir de posar-les en la imatge per afegir-hi algun toc més i que no quedés tan avorrit el dibuixet, i malgrat no tenir unes ulleres completament verdes, he aprofitat el color verd característic de les vares de les meves ulleres per tal d'aplicar-lo al color conjunt de les ulleres que havia de seleccionar pel dibuixet. I les lletres segueixen dient el mateix, però l'únic que he fet ha estat canviar la tipografia, que l'altra ja m'avorria.

Un altre canvi ha estat l'inici d'intentar classificar totes les entrades del bloc per poder-hi accedir més fàcilment a través del menú que es troba en la barra de la dreta. I fent referència a la barra, aprofito per informar d'un altre canvi que hi he fet, i és que he suprimit totes les imatges de campanyes i enllaços d'organitzacions i altres coses semblants perquè m'havia cansat de tanta imatge i de tenir la barra tan carregada, així que he preferit fer-ho tot més senzill. Ah, i parlant d'imatges, també he suprimit el banner rectangular de De Bòlit! que tancava el bloc (per les mateixes raons que he aplicat a la barra de la dreta).

En fi, that's all! Si és que no decideixo fer més canvis d'avui per demà...

Campofrío: on és el respecte cap als animals?

2008-12-29T20:17:00.005+01:00

Navegant i navegant he anat a parar a la web d'una Organització Internacional per l'Abolició de l'Esclavitud Animal, Igualdad Animal. De la mateixa manera que es fulleja un llibre, he anat llegint per sobre diverses notícies publicades, fotografies i també vídeos. Tots són genials, i n'hi ha hagut uns que m'han captivat molt per la idea, i és que aquesta organització, de tant en tant, fa alliberacions d'animals criats en captivitat i en condicions pèssimes i ho graven en vídeo per poder mostrar en quines condicions es troben aquests animals.

Bé, doncs en aquesta pàgina web també he trobat un vídeo d'aquesta mateixa gent que van fer com a resposta a un anunci de Campofrío, aquell en què sortia una família on tots els membres anaven vestits de hippies i eren vegetarians, però que el nen es moria de ganes de provar la carn i quan ho fa es posa a plorar de "tant bons com estan els embotits de Campofrío". Sens dubte és un anunci totalment manipulador, i el que ha fet la gent de Igualdad Animal ha estat entrar a una granja de l'empresa Campofrío per mostrar els que haurien de ser els vertades protagonistes dels anuncis d'aquesta empresa.

En fi, us deixo amb aquest vídeo, que espero que us pugui sensibilitzar més que les paraules que jo us pogués dir sobre aquest tema. No té pèrdua, de debò!

Els Amics de les Arts

2008-12-25T02:13:00.014+01:00

Porto un temps volent fer aquesta actualització per presentar-vos Els Amics de les Arts, un gran grup de música (bastant freak, per què no dir-ho) que vaig tenir el plaer de conèixer aquests darrer estiu al canal 33.

Eren temps càlids de dies llargs i foscos. Jo tenia l'activitat quotidiana alterada i em llevava cada dia pels volts de les 5 de la tarda ja que em gitava per allà les 6 del matí (una alteració horària una mica brusca per mi). Això que un dia, després de mirar la retransmissió del Vacances pagades, que la feien per aquelles hores, vaig posar el 33 i em vaig trobar amb un d'aquests programes de música i videoclips, i vaig veure un videoclip d'un grup format per quatre paios molt frikis que entraven i sortien d'escena en un pis. A més era música catalana, i és clar, la barreja de frikisme i música en català em va mantenir lligat fins acabar tot el videoclip, i llavors va ser al final quan vaig poder veure el nom que unia aquests quatre personatges i la seva "peculiar" música, Els Amics de les Arts! Oh, ben bé és una història d'amor, eh?

En definitiva, em van impactar i agradar, però els vaig perdre el rastre.

Mesos més tard em vaig quedar atrapat a la xarxa del Facebook, on milions de persones regalen les seves dades a tort i a dret sense cap mena de preocupació. Podríem dir que vaig ser bastant precursor en aquest tema dintre del meu cercle, perquè vaig començar que només tenia una persona agregada a la llista d'amics... Però de mica en mica va anar apareixent gent i més gent; entre la gent també hi havia grups de música, i un d'ells va ser un grup del qual us estic parlant. No, no us estic parlant de Las supremas de Móstoles, a veure si parem una mica més d'atenció. Estic parlant d'aquell grup format per quatre frikis: Els Amics de les Arts. Doncs bé, vaig veure el nom i vaig pensar: Alerta! Aquest grup em sona! Els vaig buscar pel YouTube i, efectivament, em sonaven: era aquell videoclip freak que havia vist al canal 33 durant l'estiu. I bé, a partir d'aquí els vaig agregar a la llista d'amics del Facebook (tot i que ara és com si no els hagués agregat, perquè fa un parell de mesos vaig decidir abandonar el Facebook), em vaig descarregar els seus discs (me'ls hagués comprat, que consti, però és que encara no en tenen publicat cap físciament) i me'n vaig aficionar.

Us poso un parell d'enllaços per si us voleu descarregar els seus dos darrers discs (del primer treball que varen fer no en tinc cap enllaç, ho sento):

- Castafiore Cabaret, el seu darrer treball.
- Roulotte Polar, el seu segon disc.

I també us deixo amb el videoclip del qual us he parlat (de Las supremas de Móstoles no us en deixo res), titulat A vegades. Espero que el gaudiu tant com jo!

PS: Si mai cap Amic de les Arts entra en aquest blog i hi llegeix aquest post, que sàpiga que no utilitzo la paraula friki com a despectiu, sinó com a qualificatiu afalagador!

"Derriere la Gare Saint-Lazare"

2008-11-30T23:19:00.009+01:00

Hui actualitzo només per deixar en aquest blog constància d'aquesta magnífica obra d'un geni de la fotografia que va marxar fa uns quatre anys, en Cartier-Bresson. Es titula Derriere la Gare Saint-Lazare.

Seqüenciat el genoma dels mamuts

2008-11-24T19:30:00.011+01:00

Aquests darrers dies els mitjans de comunicació han estat informant sobre un gran avenç genètic en el camp de la biologia, i és que sembla ser que un grup de científics ha aconseguit reconstruir el que era el genoma (tota la informació genètica) dels mamuts, uns gran animals que van ser extingits suposadament per una època glacial i que mantenen un cert enllaç genètic amb els elefants.

Doncs bé, tot i que costa de creure, la reconstrucció del genoma dels mamuts s'ha aconseguit dur a terme mercès, majoritàriament, als pèls dels fòssils dels mamuts que van quedar congelats (alguns d'ells en molt bon estat, com la cria de mamut de la fotografia). Com ja he dit abans, els mamuts sempre han tingut una relació física amb els elefants, ja que són mamífers que comparteixen uns trets físics molt característics. Per altra banda, i anant més enllà de l'aparença, gràcies a la seqüenciació del codi genètic del mamut s'ha pogut comprovar que realment tots dos mamífers mantenen més enllaç genètic del que es creia (perquè us en feu una idea, les diferències genètiques entre el mamut i l'elefant són més reduïdes que les diferències entre un ésser humà mascle i un ximpanzé mascle, i especifico el sexe perquè cal recordar que els ésser humans mascles, genèticament, ens assemblem més a un ximpanzé mascle que no pas a un altre ésser humà femella, i el mateix els passa a les femelles).

M'estic allargant bastant en dir que els elefants i els mamuts tenen un parentiu genètic extremadament elevat, i em faig pesat en açò perquè sembla ser que als científics i a les empreses que representen els interessa molt aquesta semblança. Si bé ens podríem basar en estudiar únicament el codi genètic dels mamuts, conèixer-ne les seves característiques, saber realment la causa que els va portar a la seva extinció, etc., no, com que l'ésser humà és depravat de mena, el que es pretén fer amb el genoma dels mamuts és introduir-lo en un zigot d'elefant per tal de poder fer renàixer aquesta espècie extingida fa 10000 anys, i malgrat els pocs coneixements científics i ètics que tinc, em sembla que són suficients com per permetre'm el luxe de qualificar aquesta acció com una barbàrie més que pretén, com sempre, fer la nostra, desgraciadament, espècie (potser mal anomenada Homo sapiens, ja que en els darrers segles sembla que hem anat extingint la gran capacitat de conèixer coses que puguin ser favorables i que ens feien tenir el sapiens en el nom de l'espècie). I tinc el plaer de creure que aquest "avenç"científic (del qual actualment només se'n té una vaga idea) és i ha d'ésser qüestionat per qualsevol persona amb una mica d'ètica (em sap greu posar-me en contra d'alguns científics, però quan les coses s'escapen de les mans de la ciència per convertir-ho en diners, més val aturar-ho), ja que, per començar, aquests possibles mamuts que volen fer renéixer no es trobara ni en el temps ni en l'espai que els pertoca i, per tant, els haurem de mantenir aïllats. Açò és evident, perquè aquests animals tenien una pell molt gruixuda per tal de sobreviure a temperatures baixíssimes que actualment no penso que es trobin en cap regió de la Terra, i és per això que els hauríem de mantenir tancats en una mena de sales frigorífiques adeqüades per a ells. I si en alguna de les mesures es pugués arribar a deixar aquests animals en llibertat perquè les condicions climàtiques d'alguna zona resulten ser-los favorables, la reintroducció d'una espècia a una xarxa tròfica no és gens fàcil, i això podria crear uns altibaixos molt problemàtics en la cadena alimentícia (per si no en teníem prou amb els que hem generat, per exemple, amb la caça desmesurada). Per altra banda, el més probable és que aquests pobres mamuts no rehabitessin la Terra perquè la societat d'hui en dia és molt generosa, sinó que el més probable és que servirien de conillets d'índies en laboratoris (llavors potser hi hauria la defensa que aquests animals són pràcticament creats com si fossin de laboratori?).

Tot plegat no pot acabar bé si, com sempre, fem un gra massa de les coses bones que tenim davant dels nassos.

En fi, com sempre ens quedarà la poesia i la cançó per amagar el cap sota l'ala i fer veure que aquí no passa res. Potser per por? O potser és que la imbecilitat s'ha aferrat tant a l'Homo sapiens que s'ha convertit en irrefutable?

I avui em quedo amb la Tori Amos, que si bé les veus femenines costen de sorprendre als oïdors perquè, en general, les veus femenines acostumen a sonar més o menys bé, aquesta em fascina de manera incontrolable.

Tori Amos - Silent all these years

Punt i a part

2008-11-23T19:27:00.005+01:00

Anem eliminant maldecaps. Ja no tinc Feisbuc ni Fotolog, i ara l'única eina de comunicació que em queda a part del correu electrònic és aquest blog actualitzat molt poc freqüentment, però suposo que és suficientment constant en tant que necessito.

Aquesta setmana començo a preparar-me per la setmana d'exàmens que començaré dijous. Ara per ara no m'hi he posat massa seriosament, però espero que dels dies que queden pugui treure'n bon profit. Em preocupen algunes assignatures (malgrat haver-ho aprovat tot fins el moment), així que a veure quines conclusions en puc extreure el dimecres que acabo els exàmens (espero que siguin positives!).

Punt i a part.

De vegades em sento absurd. Milions de nens es moren diàriament a l'Àfrica perquè no tenen res per menjar, ni vacunes, ni eines per mantenir una constància higiènica, i nogensmenys, veig que la preocupació global de la societat que em pertoca és tristament absorbida per una crisi que encara no ha arribat. No ha arribat perquè, segons alguns economistes, la part bona ha d'arribar el 2010. Però de moment moltes cases segueixen igual: tots estem endollats constantment a la font d'energia elèctrica amb mil i un aparells diferents, ens permetem el luxe d'una dutxa diària... Aquest sembla ser el gran abisme de la crisi que ens devora, però que en realitat no és ni un nanòmetre en comparació a la "crisi" diària que porten vivint durant tants anys al sud. I és que aquesta societat occidental sempre funciona a base de la hipocresia, i aquesta n'és una mostra més.

Em sembla que per aquestes pàgines ja vaig parlar dels óssos polars, però m'agradaria recordar-ho per mostrar com en som d'hipòcrites, tots plegats. Qui no ha dit mai que hem de fer el que tinguem a les nostres mans per tal d'intentar frenar el canvi climàtic? Com a conseqüència d'aquest, moltíssims óssos polars moren ofegats a les aigües oceàniques diàriament, ja que el gel es desfà als seus passos i, com és evident, no poden nedar durant tota una eternitat a la recerca de terra ferma, i acaben ofegant-se en un medi que coneixen molt bé però que els és traïdor. O més ben dit, l'espècie humana som la traïdora, que com a espècie animal hauríem de tenir una mica més de sensibilitat cap als nostres companys terrícoles i actuar conseqüentment, i no com portem fent durant tants segles.

En fi, ho deixo que sinó acabaré consumint el poc respecte que em queda cap a la meva, desgraciadament, espècie.

Punt i a part dos.

És probable que ja hagi penjat algun vídeo o cançó d'en Rufus Wainwright, un gran músic americà, però la fascinació per la seva veu, els seus harmònics, el seu humor i els seus espectacles em fa senzillament vulnerable a tot estímul.

Rufus Wainwright - Oh what a world

Màtrix

2008-11-18T18:54:00.002+01:00

Màtrix

Lletres d'un poeta dessabeït,

fruit d'un romanç desprotegit,

on tot el que comença té el seu fi

en un dels camins més tèrbols de la nit.

Paraules ressonant en parets d'argent,

crits victoriosos del qui és menys innocent;

paraules febles del qui es perd en ment,

bifurcant camins desolats entre la gent.

Els rajos incandescents d'un sol emergent

il·luminen rostres buits d'amor

mentre l'atzur del cel em cobreix sense temor

aquest meu cor tan escèptic però fervent.

Un grup de jóvens s'encadena a la seu de "La Caixa" de BCN

2008-11-13T17:27:00.009+01:00

Sis militants de Maulets s'han encadenat avui dijous dia 13 de novembre a l'entrada dels edificis de la Caixa a l'Avinguda Diagonal. Juntament amb ells un altre grup de joves portava pancartes amb lemes com "no pagarem la vostra crisi" o "el capitalisme ens encadena a la precarietat".

Aquesta acció s'emmarca en una setmana d'accions descentralitzades per denunciar el poder financer, com una de les fonts de la crisi econòmica actual i de la precarietat del jovent.

Davant la cimera del dia 15 de novembre a Washington que pretén "refundar el capitalisme", s'han plantejat diverses respostes, entre les quals, mobilitzacions unitàries, impulsades pels treballadors en conflicte contra els ERO's, l'esquerra sindical i diverses organitzacions anticapitalistes i moviments socials.

Les accions d'aquesta setmana s'han realitzat justament per convocar a aquestes mobilitzacions, com també per conscienciar del fet que aquesta crisi no és un fruit de l'atzar sinó que ha estat provocada pel mateix creixement del capitalisme i per l'ambició desmesurada dels grans poders econòmics (financers i industrials) que, mitjançant l'especulació, el foment del consumisme i la retallada de salaris han fet esclatar una bombolla que prèviament havien inflat.

Amb aquesta acció es pretén denunciar que, una vegada més, es faci pagar els costos de la crisi del gran capital a aquells i aquelles que van pagar també pels beneficis acumulats durant els darrers anys: els treballadors, exclosos, aturades, i estudiants. Una vegada més, es pretén fer pagar a les precàries per l'ambició de bancs, transnacionals i especuladors.

Des de Maulets, cridem al conjunt de les joves a organitzar-se i lluitar i a dur a terme accions directes de rebuig contra aquesta ofensiva. Així mateix, avisem que continuarem duent a terme accions en aquest sentit.

És el moment de plantejar alternatives basades en la solidaritat, la democràcia i la justícia social. Els beneficis d'uns pocs no poden seguir precaritzant les vides de la gran majoria. El jovent està en peu de guerra.

El jovent dels Països Catalans NO PAGAREM LES SEVES CRISIS!

Convocatòries unitàries per al 15 de Novembre contra la cimera del G-20 arreu dels Països Catalans:

Palma: Plaça d'Espanya. Andorra la vella: Davant del govern. Barcelona: Plaça Catalunya. Figueres : Plaça de l'Ajuntament. Girona: plaça del vi. Lleida: Plaça de la Paeria (també 19.30 davant de l'IEI, pça Catedral convocada per Assemblea popular anticrisi). Manresa: Plaça Joan Fuster (encara coneguda com Plaça Espanya). Reus: Plaça del Mercadal (els col·lectius locals convoquen a les 19.00). Sabadell: plaça de sant Roc. Tarragona: Rambla Nova, davant l'estàtua dels despullats (els col·lectius locals convoquen a les 17.30), Tortosa: Plaça de l'Àngel, Vilanova: Plaça de l'ajuntament. Alacant: Esplanada de Espanya, davant la Rambla de Méndez Núñez. Castelló: Plaça de la Independència (coneguda com La Farola ). Elx: Plaça Baix. Gandia: Plaça de l'ajuntament. Torrevella: davant l'Ajuntament. València: Plaça Ajuntament. Vinaròs: Plaça de l'Ajuntament.

+ informació --> maulets.org

Aquí en el cel...

2008-11-09T20:19:00.005+01:00

Arribats al cap del cap de setmana m'he plantejat actualitzar aquest pobre blog que resta solitara nit i dia...

Aquesta setmana ha estat bastant tranquil·la si la comparo amb la resta de setmanes que han passat des que ha començat el curs. Tranquil·la i, segons el meu criteri, políticament desviada. I trec el tema de la política perquè m'ha sobtat veure tanta gent que ha prestat atenció a les eleccions dels Estats Units. Gent que mai s'interessa per la política, que a casa nostra mai s'ha posicionat a favor de cap partit però en canvi sí que ho ha fet a favor de l'Obama (perquè no em sembla haver parlat amb ningú que es posicionés a favor del McCain) sense conèixer-ne cap detall més que el seu físic de pell negra. Que lamentable que pot arribar a ser la mentalitat d'algunes persones...

Divendres vàrem riure força veient les fotografies i les gravacions del cap de setmana que vàrem anar a Ripoll. Quin cap de setmana més "desviat" i "anat de l'olla", però ja és el que toca quan et mous amb entorns frikis que posen música friki i que s'alcoholitzen amb la primera merda que troben davant... aix...

Dissabte va ser un dia força relaxadet també. Durant la tarda vaig poder retrobar-me amb alguns professors que havia tingut a l'Assís perquè van estar celebrant la Castanyada (una mica tard, però bé...). Hi havia la Carme, que es va enrotllar com una persiana i volia saber si havia notat molta diferència entre l'Assís i el Serra (i jo, pilota de mi, dient-li que no! hohoho!!!); també hi havia la Dolors, la Montse i la Roser, que ens van fer una mica de publicitat de la Festa Major de Teià (correfoc, cercatasques, concert amb els Strombers...), mentre la Dolors insistia en que ella no sabia qui eren els Strombers (millor que no ho sàpiga pobra...). I res, molt melancòlic tot plegat, trobant nens petits que em saludaven... oh, quins temps aquells!!! xD Tres o quatre mesos enrere...

I hui representa que hauria d'estar estudiant. Dic "representa" perquè m'hi havia posat seriosament, però només m'he aconseguit estudiar una pàgina que ja m'estava distreient amb la música... a veure si després de sopar m'hi poso de debò que sinó les 30 pàgines de biologia no me les sabré demà ^^'

Doncs apa senyores, senyors, senyors sense senyores, senyores amb senyores, senyors transvestits... ens veiem al llarg de la setmana! Bon cap del cap de setmana, i ens veiem per ací al cel!

La incertesa dels dies

2008-11-03T14:12:00.004+01:00

Passat el dia dels difunts tot recordant vides fugisseres, també he recordat els sentiments que han despertat tant en mi però que amb el temps acaben morint. El primer petó, l'amor d'aquell estiu, les paraules traïdorament abruptes de la persona que he estimat... Tot plegat ha format un cúmul de records dolorosos però dolços que van conformant la meva adolescència, i açò m'ha fet anhelar temps passats, sense voler-me desprendre del que ha d'ésser el meu futur. Però malgrat aquests dies d'incertesa emocional, sé que sóc estúpidament feliç, i això encara em fa més feliç.

Roba al vent la força per anar més lluny!

2008-10-18T14:16:00.004+02:00

De vegades em sento inútil i incomprès. Intento dir-me a mi mateix "travessa les fronteres del teu cos i aprèn a volar", però no ho aconsegueixo. Em sento absort davant tot el que m'envolta i de qui m'envolta. M'enamoro, com sempre, de la persona que menys necessito enamorar-me i, potser, de qui més mal em podria fer. Busco l'amistat de qui menys la necessito, i m'omplo d'hipocresia per caure bé a qui no vull (tot i que en cas de necessitat, no tinc cap problema en engegar a aquesta gent que no m'interessa i fer-ho amb una sola frase prou concisa). Sort que sempre em quedaran els vertaders amics, la gent fantàstica que coneixes dia rere dia, i la fascinació per la música i la poesia. Amb això crec que puc sentir-me complert i satisfet, mirar-me al mirall i saber veure la persona que vull ser.

Un gat, cap persona

2008-08-16T14:41:00.006+02:00

Des d'ahir que un gat dels veïns es dedica a voltar pels balcons de tota la comunitat. Es veu que aquests personatges han deixat tres gats que tenen tancats a la cuina de casa mentre ells han desaparegut de Premià sense que ningú en sàpiga res. Un d'aquests gats es va escapar de casa i es dedica a miolar i rascar totes les persianes que troba. Clar, aquests veïns són uns capullos, i no entenc com és que han deixat els gats tirats d'aquesta manera, però resulta que no hi ha ni un sol veí que tingui predisposició per agafar el gat. I ara us preguntareu que per què no l'agafo jo, tant criticar, no? Doncs perquè el meu gos, si el veu, se'l menja. Tan simple com això, i penso que evitar-ho pot ser millor. Els de l'esquerra, que tenen un nen petit, aquest matí han estat jugant una estona amb ells, però quan han vist que el gat començava a agafar-los confiança i que s'estava acomodant al seu costat, han decidit baixar les persianes i deixar que el gat segueixi amb la seva recerca d'alguna bona ànima. Els de la dreta, ahir per la nit se'ls va colar el gat a casa, però en un obrir i tancar d'ulls ja tenien el gat tancat a fora... L'únic que em queda pensar és que els veïns tornaran aviat (això espero), prou aviat com perquè no li passi res greu al gat...

Em fa ràbia

2008-08-14T06:09:00.009+02:00

Em fa ràbia que hi hagi gent porca pel món. No porca com jo, que de vegades em fa mandra dutxar-me (en el fons faig més bona olor quan no em dutxo, perquè jo sóc perfecte), sinó altres tipus de porcs. El text està basat en exemples que es poden trobar per Premià (fem-ho constar

Tenim els típics que es passen tot el dia escopint, que sembla que no sàpiguen que la saliva es pot empassar i que no és tòxica. És un dels grups que més ràbia fan, perquè a més tenen diverses tècniques per embrutar el terra amb les seves mucoses, com si això fos un concurs artístic.

També tenim els que deixen les merdes dels gossos escampades per allà on poden. Utilitzar una bosseta d'aquestes que dóna l'Ajuntament (recordem que son gratuïtes!), un paperet o el que sigui, fa que el poble estigui més net i no necessita ni cicles formatius ni cap carrera per saber-ho fer. Sota excuses com "ja paguem perquè netegin" o "és orgànic", aquests porcs es defensen de contribuir en l'embrutiment dels carrers. Jo crec que també ho faré... trauré el cap per la finestra i tiraré la meva merda al carrer, i de pas podrem fer una mica de punteria amb l'escòria "killa" que s'agrupa a la plaça de davant de casa meva. I així, en comptes de tocar els collons als peixos del mar, tocarem els collons a la gent que s'ho mereix.

Després tenim els guarros que es pixen pel carrer. Crec que aquest grup és dels que engloba més gent, tenint en compte que qui està escrivint també s'ha apuntat a aquest petit plaer terrenal alguna vegada. Un punt de Premià digne de ser esmentat aquí i al llibre dels Rècords Guinness és la plaça dels Països Catalans, ja que és sabut per tothom que allà s'hi concentra tota la gent que té problemes amb la pròstata (també pot ser que, a part que els agradi molt pixar, no els agradi massa això que la plaça porti per nom Països Catalans, i per això ho fan... ja podrien anar a pixar a la "gran" plaça de la Constitució! xD).

I ja posats per dir qui o què em fa ràbia en sentit de guarros... em fan ràbia els "pijos"! Aquella gent que acostuma a anar amb aires de prepotència pel món, que els mires, et pregunten "què mires", els respons qualsevol cosa i el culet se'ls queda tan tancat com a la Carmen de Mairena (sí, sé que la Carmen de Mairena el deu tenir força obert, no és cap equivocació, simplement em feia gràcia posar-la per aquí, ja que es mereix més respecte que els neopijos que volten per Premià). Ah, i no cal oblidar que molts "killets" adolescents ara també van de "pijos", tot i que són fàcilment reconeixibles (espero que ara el que em va dir que havia celebrat la victòria de la selecció espanyola i no era "killo" no em vingui dient que és "pijo" i tampoc és "killo"...). Aquesta gent fa pudor a colònia, desodorant i mil merdes més fàbricades exclusivament per no fer pudor, malgrat que la barreja que arriben a fer pot ser mortal! En general fan ràbia per tot el que fan... per portar els pantalons caiguts quan està de moda (i quan no, portar-los apretadets perquè no caiguin), portar cinturons que, vés a saber per què, en comptes de cordar-se'ls fort i passar-los pels forats corresponents, el que fan és que caiguin com els pantalons (triple feina, perquè s'han de pujar el cinturó, els pantalons i també els calçotets, que es vegi bé la marca!) i portar-los per on els vingui de gust, sense cap mena d'utilitat. Podria redactar tot un informe parlant dels "pijos", però com que em canso de pensar en ells, ho deixaré aquí.

També tenim els neohippies/kumbes, que van descalços per tot arreu, et foten el peu al damunt i es queden tan amples. Són aquells que de petits escoltaven Els Pets i tota varietat de Rock Català i ara s'han passat a la rumba més sevillana possible. Per mi perfecte, que es destrossin l'oïda escoltant aquesta música (que mira que hi ha rumba maca, doncs no!, ells a escoltar la més horrible, amb lletres ben lamentables), però que no critiquin els que escoltem música "en català", fent referència a "en català" com un gènere de música per tal de poder dir que sempre escoltem el mateix tipus de música (malgrat explicar-los que també n'escoltem en castellà, anglès, basc...).

Punks, skins, emorroides... si seguís no se'n salvaria ningú (ni jo mateix, que bona llista podria fer amb l'autocrítica), però la veritat és que em fa força mandra seguir escrivint. A més, l'altre dia vaig acabar de llegir "Las nueve revelaciones" de James Redfield, que tracten tot el tema de l'energia, espiritualitat, etc., envoltat d'una història que parla de la recerca de la novena revelació que es troba perduda per Perú i que el govern i l'església intentant amagar i destrossar (en general intentant fer-ho amb totes les revelacions). En fi, com anava dient, que me'l vaig llegir i l'hauria d'aplicar una mica més en la meva vida, i intentar no criticar com acabo de fer (queda maco dir-ho després d'haver-me desfogat amb aquest escrit, eh?).

Ah, i em fa ràbia Microsoft i en Bill Gates (ja s'ha jubilat, no?). Ara no m'enrotllaré, però com que ja m'he alliberat completament de Microsoft, ho puc dir ben a gust! El Windows Vista és el sistema operatiu més penós que han fet mai! Diria que és com el Windows 2000, però com que mai l'he utilitzat no ho puc dir. Simplement puc comparar tots dos sistemes operatius perquè han estat molt fugaços, en el sentit que els han intentat substituir per la nova versió del Windows el més aviat possible.

Pujo al núvol kinton i me'n vaig dels temes anteriors per parlar d'un altre tema! L'altre dia em van operar la boca. Em van arrencar dos ullals i em van fer punts per tot arreu (a sobre amb un fil negre que es veu a simple vista!). Els pitjors moments van ser justament abans de començar l'operació, quan em van anestesiar, que em van punxar no sé quantes vegades, i després de l'operació (entenent després com el conjunt de dies que vénen post-operació). Al principi vaig tenir la sensació com si m'estiguessin fent una matança del porc a la boca. Vaig notar com si m'estiguessin foradant tota la geniva de la mandíbula superior amb una palanca, i imaginant-m'ho m'anava traumatitzant. A més, amb la cara de viciosos que feien els metges i amb els comentaris de "molt bé", "perfecte", jo no sabia què imaginar ni com entendre aquestes afirmacions! Al final sembla que tot plegat ha anat molt bé, tret perque després de l'operació vaig estar com unes quatre hores amb gases a la boca perquè m'estava dessagnant, i amb glaçons per no acabar amb tota la boca inflada, i també perquè ara estic a 38º de febre. Però res, eh? Que això de menjar iogurts, gelats, i altres tipus d'aliments que no siguin sòlids se'm dóna molt bé!

Doncs res tu, un dia més em torno a acomiadar, que són les 07.00 h. i tinc gana, així que me'n vaig a esmorzar. Bon profit, bon dia i bona nit!

PD: Us deixo amb aquest vídeo taaaaan tendre!

Sí, ja m'he alliberat de Microsoft!

2008-08-12T03:19:00.005+02:00

Sí! Després de tant temps esperant aquest moment, per fi l'he fet realitat! Ahir em vaig decidir a fer fora el Windows Vista (especifico "Vista" perquè així encara exposo més motius per haver-me'n alliberat) de l'ordinador per tal de fer-hi entrar una distribució de GNU/Linux (aquí ben monos, tots dos a la imatge xD), l'Ubuntu 8.04.

Per començar ja sabia que em trobaria amb certs problemes quan l'instal·lés (no perquè tingui els chakras oberts o m'hagi fet amant d'alguna boja tarot del poble, sinó perquè ja havia provat aquesta distribució amb un Live CD), problemes que em van durar tota la nit. I és que l'Ubuntu em reconeixia la targeta wifi, però era com si no estigués activada o alguna cosa per l'estil, i no em detectava cap xarxa inalàmbrica. Així que connectat a internet a través del cable ethernet vaig aconseguir trobar la sol·lució a aquest gran problema, i ara ja puc estar connectat a internet a través de les parets de casa (que consti que no em connecto a les xarxes dels veïns capullos, com el de l'esquerra, que la seva xarxa inalàmbrica es diu "Cristian", tot un nom per alguna cosa que no connecta!).

Ah, i oblidava que mentre encara tenia Windows Vista a l'ordinador i m'anava copiant toooots els arxius a base de pens a l'altre ordinador (algú em recomanarà un disc dur extraible o fins i tot me n'oferiran un tard [que consti que s'ha de mirar com una autocrítica, així que Marta, no et dono les culpes a tu que m'hagis ofert el disc dur quan ja ho tenia tot fet! xD]), un dels pens se'm va bloquejar, i quan el vaig tornar a posar després del bloqueig, l'ordinador em demanava que el formategés, perdent tot el que hi havia posat (que era pràcticament música). Després d'això, tossut de mi, vaig estar buscant i provant diferents programes de recuperació d'arxius, però cap em va servir, així que ara hauré de tornar a buscar la música que vaig perdre (tot i que no sé quina vaig perdre) amb el gloriós aMule que porta l'Ubuntu!

Després de tot això em sembla que ja no he tornat a tenir cap més problema... de moment vaig fent tranquil·lament i desitjant que no arribi a penedir-me d'haver esborrat el Windows Vista (que Vista la situació, no crec que ho faci, ni que torni a la vigilància de Microsoft).

Res més. Salut i amunt el programari lliure! (més que el codi obert única i exclusivament)

Ortodòncia!

2008-08-08T17:38:00.004+02:00

Nooo! Quin horror, arriben els inicis de l'ortodòncia! Avui ja m'han posat un arc per la part interna de la boca i és incomodíssim! Jo no sé què faré quan m'hagin posat tots els ferros, perquè si amb això ja em sento tan incòmode... Sé que pot semblar absurd (i de fet ho és). Avui en dia molta gent porta ferros. És més, a mi les boques amb ferros em posen, però no la meva!

L'altre dia vaig estar comparant aquest problema meu (si es pot dir així) amb la possible extinció dels óssos polars d'aquí uns 22 anys, i la veritat és que jo no tinc cap problema... quan ho vaig pensar em vaig sentir connectat amb l'univers (una bestiesa?), vaig percebre la immensitat del món i la insignificància dels meus assumptes, i la veritat, em va semblar ilògic preocupar-se pels ferros. Tot i així, ara estic preocupat, però intentarem relaxar-nos...

I dimarts que ve m'operen! Oh, que perfecte! Tinc un ullal que no em surt i m'han d'operar (que no podia tenir una boca normal?). En fi, la vida és estranya, però esperem que pugui celebrar uns quants aniversaris més...

La vida és estranya

2008-08-07T06:04:00.006+02:00

Hi ha dies que et pots trobar amb l'estranya visió de flaixos en el cel, flaixos provinents dels ovnis que s'acosten a les nostres terres (compte, que són ovnis però amb forma d'avió!). La gent et pren per boig quan expliques el que veus, però tu saps que és ben cert. Altres dies sents frases com "tot puja i baixa, és llei de vida", que si bé sona estranya, és tan certa com l'arribada dels ovnis! Però clar, et trobes parlant amb uns borratxos alcoholitzats completament, que hi ha moments que no saps si t'escolten o no, i quan et diuen alguna cosa acostuma a ser "m'acompanyes a la barra?".

La vida és ben estranya, com deia aquell antic filòsof el nom del qual no vull recordar. Només cal fer una introspecció o mirar qui (de vegades millor dir què) tenim al costat. Et pots trobar amb coses ben estranyes: gent amb grenyes, rastes, ungles llargues, i el que és pitjor, que no prenguin droga (ni tan sols alcohol!).

Són les 6.14 h. d'un dijous. Encara no ha eixit el sol i tot i ser estiu, al costat de la finestra s'està fresquet (fem honor als cognoms, no?). Amb 16 anys un mateix s'hauria de plantejar la seva pròpia raó de ser. Primer caldria mirar l'hora que és, i després d'això es podria continuar amb l'acte d'intentar entendre què i per què escriu el que escriu (que vindria a no ser res...).

Pels altaveus de l'ordinador sona l'inici d'una cançó que comença amb un "et vull mossegar l'orella". Serà perquè desitjo fer-li a algú o per què aquesta nit li he preguntat a una mansa i no m'ha donat el plaer de fer-li-ho?

Veig que tinc un mosquit (?) a la pantalla, però no sembla que tingui intenció d'enlairar-se massa... potser l'hauria d'ajudar donant-li una empenteta, però, i si el mato? No sé què fer, i si li faig mal no m'ho podré perdonar mai (sent conscient que li he fet mal, és clar). Podria demanar propostes, però a part que sé que no entra ningú en aquest bloc i que en el suposat cas que aquest algú entrés no llegiria tota aquesta paragrafada, si algú es llegís tot això, crec que ja seria massa tard pel pobre mosquitet, que per cert, veig que ja no hi és!

Encenc una espelma. Vull que comenci el dia acompanyada del sol, d'una manera gloriosa i triomfal, i ja posats la deixo per aquesta nit a la finestra, per la campanya aquesta que s'ha fet per tot això de la repressió de Xina sobre el Tibet.

A la televisió ja no hi fan res. A aquestes hores les pel·lícules per nens grans ja s'han acabat. Txé! Encara que n'estiguessin fent, no malpenseu (o no malpensis), que jo no miro aquestes coses! Prefereixo tragar-me els programes aquests del cor en els que es passen les nits cridant, com un que fa en Jordi González, un gran traïdor que va abandonar un programa que feia al City TV fa un temps, Vitamina V, perquè deia que volia marxar un parell d'anys a Austràlia, i va i al molt capullo se'l veu al cap d'uns mesos a Telecinco (sí, aquells que van signar el gran manifest per la "lengua común"!).

"El dimecres sempre nespres". Ara em sona això (pels altaveus). Sí, ja passa, que les cançons van passant i ja no et vull mossegar l'orella, ara només esperem el dijous (que pel que veig, ja som a dijous), per poder menjar paella!

M'agrada poder prémer la tecla "Entrar" i canviar de tema tan pim pam! És maco, no? Així que ara em lamentaré per tota la pobra gent que creu en les religions (sobretot en la catòlica, que és la que més he pogut conèixer). No us fa pena veure tanta gent creient-se les barbaritats que arriba a dir l'església? Puc entendre que una persona vulgui creure en un déu per tal de respondre les seves preguntes i lluitar (creient amb déu poc es lluita) contra les seves pors. Puc entendre que una persona pugui llegir-se un llibre sagrat d'una certa religió, interpretar-lo a la seva manera, posar-lo en pràcica i predicar-lo. Però de tot això a creure en l'església, en el cas dels catòlics, hi ha un bon pas. Ara no seguiré explicant això perquè ja m'he cansat de parlar i pensar en el cristianisme i el món religiós (són massa anys d'una vida envoltat de religió en una escola de monges).

Ara em ve de gust respondre a l'enigme que molta gent ha tingut sobre si el refresc de cola (sí, no farem publicitat de marques concretes) és capaç de desintegrar un tros de carn o no. Aquesta resposta ara mateix no la tinc (comencem bé!), però jo penso que sí. Un àcid... desfer la carn... és possible, no? Però clar, l'efecte de la cola sobre la carn es trasllada al nostre propi cos, i hi ha gent que deixa de beure cola per por que li pugui afectar tant com al que un dia va ser carn però ara ja no era res perquè s'havia desintegrat. Doncs nens i nenes, catalans i catalanes, si vol entrar un espanyol tampoc li farem un lleig, està clar que a nosaltres no se'ns desintegrarà res. Els àcids que tenim nosaltres pel cos són més potents que els àcids del refresc de cola, és a dir, els nostres àcids tenen un ph més baix. Per tant, no cal que ens preocupem per aquest tema, però igualment no beguis refresc de cola que porta molta merda!

"Puedo escribir los versos más tristes esta noche", com va dir un poeta. Nogensmenys estic aquí escrivint altres coses que no són ni tristes, ni són versos, i ja ni és de nit (s'ha de fer una mica d'honor al títol de l'entrada, no?).

I ja que ara he dit que no he escrit res trist, anem a dir una cosa trista. Sabeu que si l'escalfament global segueix anant al ritme que va, pot ser que l'any 2030 els óssos polars s'extingeixin? Per entendre una mica això us recomano un documental titulat "Tierra, la película de nuestro planeta". Així que nens, a partir d'ara aneu al supermercat amb un cistellet i a la fleca amb una bosseta de roba on hi càpiga la barra de pa, que el món no està per anar suportant tot el CO2 que desprenem a conseqüència de les bosses de plàstic del súper ni tampoc per anar talant arbres per convertir-los en bosses de paper on posar-hi el pa ique podrien estar xuclant el nostre CO2 per fer la fotosíntesi i desprendre oxigen, que amb la quantitat de fums que ens vénen de les ciutats com Barcelona (és per fotre una mica de crítica als barcelonins, que de Premià també rebem fums) l'O2 no es troba així com així!

En fi, ara ja sí que m'acomiado de tots els meus grans lectors (ara es veuria un desert amb la típica planta seca rodolant a primer pla), que són les 7.04 h. (no us penseu que tot aquest temps l'he invertit en escriure tot això, que també he aprofitat per netejar-me la cara, posar-me la crema per l'acne, que no es diu acné, i respatllar-me les dents) i ja m'he saltat la meva hora de lectura nocturna (o diürna, depèn de com es miri).

Ara depenent de qui hi hagués per aquí, hauria de sentir-se un "roooosa d'abril, morena de la...", però com que estic sol i em dic bona nit a mi mateix, no s'escoltarà res d'això. Ens haurem de conformar amb un "bona nit" (que ve a ser un bon dia per a mi), i amb que tot el que passi al llit sigui bo!

A dormir...

Darrere dels formatgets de "La vaca que ríe" no hi ha una vaca feliç...

2008-07-16T00:33:00.004+02:00

Alegria, que és Festa Major!

2008-07-07T14:37:00.011+02:00

Demà comença la Festa Major de Premià, tot i que aquest any és una mica més estrany tot plegat. Per començar, normalment no comença tan tard, sinó que comença pels volts del dia 5 amb el desembarcament. Aquest any comença el dia 8 però amb l'Eufòria, que és la prèvia que abans s'havia fet fora del programa de Festa Major, però aquest any, ves a saber per què, la han inclòs dins del programa.

En fi, que la Festa Major són aquests 5-6 dies que a Premià alguns es tornen més patriotes i defensen el seu poble, i els altres ens canviem de bàndol per anar de pirates i reclamar la llibertat absoluta en el poble. Són aquells dies que no saps si acabaràs podent dormir a casa o la festa et farà acabar dormint a la platja, perquè a les 7 del matí has d'anar a despertat tot el poble amb el so de la gralla i, aquest any i com a novetat, també guiarem els corredors de la Cursa a pèl, que sembla ser que poc correran, perquè hauran de seguir el nostre ritme...

Els dies de Festa Major són macos per a tots, perquè són dies de festa en els que tot el poble hi està involucrat, i és on t'hi trobes totes les cares conegudes (fins i tot les dels pobles del voltant!). El que queda per veure és com anirà tot el tema de l'aigua, que ara que estem de sequera no sé què faran. L'any passat em sembla recordar que durant aquests sis dies de Festa Major van encendre totes les fonts i dutxes de la platja, però ja es veurà què passa aquest any!

Espero acabar amb vida i, sinó, segurament em trobareu estès per la sorra de la platja, per allà on munten els concerts i la haima. Això sí, amb la gralla sota el braç, que amb l'organització que porten els de la Festa Major mai saps quan has de tocar!

Premià de Mar és poble "killo"

2008-07-06T16:00:00.009+02:00

Una cançó d'un grup que es fan dir Herois de la Katalunya Interior, titulada "Poble killo", mencionava Premià de Mar com a "poble killo". Des de sempre s'ha evidenciat que Premià està plena de killos (encara que no només de killos), però el dia de la victòria de la selecció espanyola a la final de la Champions (era això? xD) ja va ser la màxima demostració que l'afirmació era certa. No sé si a tot Premià o només al meu barri, però els crits de "viva España", "a por ellos", entre d'altres espanyolades vàries, van sentir-se ressonar per les parets durant tota la nit. La imatge de nens amb banderetes d'Espanya em feia pensar que aquí és necessari un canvi de consciència. Potser aquest canvi és el que, segons l'antiga cultura maia, s'ha de produir l'any 2012? Tant de bo...

He tornat?

2008-07-06T04:31:00.014+02:00

Feia més de mig any que aquest bloc estava inactiu (amb qui parlo si no hi entra ningú? xD).

Tornant d'un concert de Caliu, Cesk Freixas i PD Fotlifoc, essent les 4 de la matinada, poca cosa tinc a dir. Acabant bé la nit abans d'anar a dormir, escoltant el segon CD d'en Cesk (avui li he comprat), i suposo que ara em llegiré unes quantes pàgines d'un dels llibres que tinc començats, per agafar més el son (voleu dir que fa gaire falta?).

En fi, us deixo una estona de llibertat sense mi (potser ja no actualitzaré més... ^^'). I com dirien els Antiherois i la Marta m'ho recordaria: "Sense en Cesk Freixas no hi ha adolescència!". Serà veritat... doncs jo en dec tenir massa...

Treu Banya, el nou disc de Gerard Quintana

2007-11-04T19:39:00.012+01:00

Aquesta és una entrevista que en Gerard Quintana va concedir a SIESTV durant una pausa feta al llarg de la gravació del nou CD "Treu Banya".

Manifestació antimonàrquica

2007-10-22T23:15:00.002+02:00

Els morts - Joan Margarit

2007-10-21T17:02:00.004+02:00

Els tres cops dels palmells damunt del mur:

Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

Extret de http://www.joanmargarit.com/poemes/elsmorts.htm

Llibres...

2007-10-21T01:29:00.002+02:00

"A book is not only a friend, it makes friends for you. When you have possessed a book with mind and spirit, you are enriched. But when you pass it on you are enriched threefold."
-Henry Miller

Ben Harper

2007-10-16T23:20:00.002+02:00

Acabo de conèixer la música d'en Ben Harper i me n'he enamorat! Fa una música molt significativa (almenys per mi).

Per qui no el conegui, deixo un vídeo perquè pugueu saber-ne sobre la seva música.

Ens veiem divendres al concert de Gertrudis!

Els 9 citats avui a l'Audiència Nacional, en llibertat amb càrrecs

2007-10-15T19:06:00.001+02:00

Els 9 citats avui a l'Audiència Nacional, en llibertat amb càrrecs

A les 14h han sortit del tribunal polític de Madrid les 9 persones que havien estat citades avui per cremar fotografies del rei. Totes elles han afirmat la seva acció de protesta, enmarcant-les com a actes legítims de desobediència civil, pacífics, solidaris vers els altres encausats i de rebuig a la monarquia espanyola aliena al Poble Català.

El traductor fa endarrerir les declaracions més de dues hores

A les 10’30 haurien d’haver començat les declaracions però no hi havia traductor. Membres de secretaria de l’Audiencia Nacional han intentat convèncer els independentistes de declarar en castellà: “no es tan difícil”. A la valentia i coherència mostrades per totes les persones citades, que no han renegat dels seus actes, no es podia esperar cap altre actitud respecte la nostra llengua. Dues hores i quart més tard, han començat a declarar.

El silenci del Departament d'Interior, una vergonya

Cal tenir en compte, que el Departament d’Interior, responsable de delatar els ciutadans d’aquest país per tal que els processi un tribunal d’excepció de l’Estat ocupant, continua la seva tasca col·laboracionista de la repressió política i promou la desactivació dels moviments polítics dissidents: aquest matí els Mossos d’Esquadra han desallotjat el centre social La Ferralla de Girona.

El cost per a totes les persones que han hagut d’anar a Madrid és ja molt elevat. No només és la despesa del viatge, sinó la pèrdua d’hores de treball, d’estudi, etc. El silenci del Departament d’Interior, com a responsable de tot plegat, és covard i vergonyós.

>>Text d'Alerta Solidària<<

Miquel Gil a Premià de Mar

2007-10-14T13:23:00.003+02:00

Dissabte, 20 d'octubre del 2007 a les 22:30h, al Centre Cívic de Premià de Mar, Miquel Gil ens presentarà el seu nou dics "Eixos", que porta presentant en altres viles i ciutats des de la primavera d'enguany. El preu és de 5€, amb descompte de 2€ per menors de 25 anys i majors de 65 anys (entrada gratuïta pels que aquest any en compleixen 18).

Organitza: Regidoria de Cultura

Tinc una pena - Miquel Gil

Ultres en expansió xD

2007-10-12T16:16:00.004+02:00

Adjunto dos grans vídeos on es pot comprovar la intel·ligència dels ultres espanyols quan, en una concentració de les seves, intenten cremar una estelada sense èxit i també es posen a cremar fotos d'en Carod Rovira (símbol català? nah...). És maco veure com intenten cremar-ne alguna per la part de dalt i, també, com es posen a saltar tots per apagar les fotografies quan comencen a encendre's xD

Ultres cremen l'estelada

Ultres cremen fotos de Carod

Jo també cremo la corona espanyola

2007-10-12T14:25:00.002+02:00

Oposant-nos a l'opressió nacional i de classe del poble català, cremem la corona espanyola. Els processos oberts a l'Audiència Nacional per injúries a la Corona són un clar exponent del futur que ens depara en aquestes condicions de submissió. Les nostres companyes, els nostres companys de les comarques gironines són culpables de ser anitmonàrquics. Dotze persones han hagut d’anar a l’Audiencia Nacional de Madrid, a més de 700 quilòmetres de casa seva, responsables d’uns fets que no són delictes, sinó crítiques lliures i desobedients al sistema. Les accions per les quals s'han processat aquestes persones són les mostres de rebuig a l'Estat espanyol que tenen lloc arreu dels Països Catalans. Cada acció no és un fet aïllat, sinó que forma part d'una resposta civil, àmplia i organitzada al domini que els Borbons exerceixen a casa nostra des de fa més de 300 anys. Els càstigs que rebem però, formen part també d'una resposta repressiva de l'Estat, que ens recorda en tot moment que som súbdits i no ciutadans.

Cremem la corona espanyola, perquè està tacada de sang, de la sang del nostre poble. El Rei Juan Carlos va ser nomenat successor del dictador Francisco Franco l'any 1969, i va ser còmplice i, per tant responsable, de les últimes execucions de la Dictadura. També va ser responsable, amb l'Exèrcit al seu costat, de l'anomenada transició espanyola. És aquest Rei, assassí i usurpador, el cap d'Estat espanyol que se'ns imposa i contra el qual ens volem rebel·lar. Nosaltres, les classes populars catalanes, sabem resistir i sabrem, també, vèncer!

Cremem la corona espanyola, i totes les institucions que vetllen pels seus dominis, tant les espanyoles com les catalanes. Anar a Madrid i ésser jutjat per l'Audiència Nacional (hereva del Tribunal de Orden Público del règim franquista), no seria possible sense l'eficient ajuda del govern català i les seves institucions. Aquest tripartit d'esquerres i catalanista, es doblega davant les lleis repressives espanyoles i ens persegueix, ens controla i ens envia a Madrid perquè ens sotmetin a la seva falsa democràcia. Que no s'anomeni tripartit d'esquerres el govern que actua com un botxí de l'Estat contra el seu propi poble!

Des de l'Esquerra Independentista cremem la corona espanyola, i ultratgem els símbols que la representen, perquè estem exercint el dret a la dissidència política. Les classes polítiques catalana i espanyola no aconseguiran criminalitzar-nos, perquè les accions desobedients del poble no són delictes, sinó actes legítims de defensa contra l'Estat opressor. Com més vulguin afeblir-nos i criminalitzar-nos, més forts ens mostrarem en aquest combat desigual, perquè la lluita és l'únic camí cap a la nostra emancipació nacional i de classe.

És per tot això que, des del treball de base, des de la democràcia directa, fem una crida arreu dels Països Catalans per continuar mostrant, a través de la desobediència i dels espais que es creguin oportuns, el rebuig del nostre poble al domini espanyol i monàrquic. Continuarem el combat desobedient i continuarà creixent el suport popular que ens reafirma en la nostra voluntat rupturista: Des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó, Independència i Socialisme !

Jo també cremo la corona espanyola. Tres-cents anys ocupats, tres-cents anys resistint !

13a botifarrada a la hispanitat

2007-10-10T20:58:00.001+02:00

13a botifarrada a la hispanitat [11/10/2007]
Mataró (Maresme)

- Abans de sopar, pintada de grafitti

- Sopar a base de botifarres i pa amb tomàquet (5€)

- A partir de les 22h:

Antiherois
Teatre amb Iron Kupi
Skafam
Malabars i percussió
En Belda i el conjunt Badabadoc

>> Organitza: Maulets <<

En l'oblit dels dies

2007-10-03T23:04:00.002+02:00

En l’oblit dels dies

Quan la llum em mullava la cara

tu ja no hi eres,

després de passar una llarga nit

tots dos, sols, en el teu llit

sense que ningú ens molestés.

Sense que ningú ens pertorbés...

Pren els teus somnis,

em deies a cau d'orella,

tot just quan començava a besar-te.

Quan les moixaines arribaven,

després de tanta estona a la seva fi

per deixar pas al que seria una gran nit,

una gran nit de profilàctics i crits orgàsmics.

Ara fa mesos que no et veig,

anys que no et parlo,

i sento com si els dies, lentament,

s’anessin allunyant del que queda de mi,

com si caminés sense direcció ni destinació.

Vaig creure en una utopia;

vaig creure que, un cop més, em voldries,

però si hagués estat així ara no seria aquí,

escrivint per oblidar; oblidant per no plorar.

Salvem la plaça Nova!

2007-10-03T14:19:00.005+02:00

Com tots sabeu, l'avantprojecte de fer un aparcament subterrani sota la plaça Nova va ser aprovat per CiU, ERC i el suport del PP.

Des del divendres 21 de setembre (dia en que es va formar oficialment la Plataforma 'Salvem la plaça Nova'), que tot un seguit de persones (joves o adults, de dretes o d'esquerres...) estem treballant conjuntament sota un sol nom per tal de defensar la plaça Nova tal i com està ara, sense cap reforma ni cap aparcament. Després d'una setmana de treball, amb una festa/concentració a la plaça Nova, se'ns ha comunicat que l'avantprojecte de l'aparcament serà retirat si és el que el poble vol. Esperem que això sigui cert, i que en qüestió de dies surti a la llum la retiració de l'avantprojecte, però per si de cas, la Plataforma 'Salvem la plaça Nova' seguirà treballant activament, i és per això que, avui, dimecres 3 d'octubre, a les 19:30h es convoca a la plaça Nova a tota la gent que vulgui treballar des de la plataforma per a defensar l'ideal comú que volem tots.

Us deixo amb un vídeo de la festa que es va fer el dissabte 29 a la plaça Nova, extret de La Mirada dels Premianencs.

Poema als oprimits

2007-10-02T22:25:00.006+02:00

Poema als oprimits

La terra és la teva llar més acollidora,

acoloreix-la amb els sentiments més apreciats:

verd, groc, fúcsia, morat, negre o blanc, tant se val.

L’important és que els portis a dins, com el regal

que ens féu la Mare Terra: la llibertat.

Néixer i créixer lliures en un món lliure;

aquest era l’estil a seguir per viure.

Però les coses van anar canviant,

i els ésser humans, en oprimits i opressors,

de mica en mica ens vam anar diferenciant.

La Mare Terra, en esclavitzada es va anar tornant,

per les mans, plenes de sang, dels humans intolerants.

Boscos sense arbres ocupaven les nostres terres;

càntics abandonats dels rius poblaven les nostres viles.

L’infinit i el silenci absolut de la natura,

com un llibre amb les pàgines en blanc,

va quedar suspès en l’aire, com una cançó

substituïda per la remor dels cotxes i els crits.

De mica en mica tots vam anar tancant els ulls,

cecs davant la realitat global que anava avançant,

i un feix de llum de lluna ens va anar cobrint:

Ara sou vosaltres els que passeu a ser oprimits.

Oprimits pels sentiments més apreciats de la natura.

* Poema escrit a 4t d'ESO per petició dels professors per a fer una lectura a una missa de l'escola.

Obertura del bloc

2007-10-01T00:25:00.003+02:00

Engego aquest bloc per la necessitat que he sentit aquests dies d'obrir un espai des d'on poder expressar tot el que sento i veig diàriament i, cansant dels típics "blocs fotogràfics", torno als vells mètodes del Blogger.

No sé durant quant temps aquest bloc estarà actiu, sabent que l'últim bloc que vaig obrir només em va durar una setmana. Per tant, és possible que passi a estar inactiu, tot i que amb única mica d'entusiasme i idees aconseguiré fer que tingui un nivell prou bo d'estabilitat.

Aquí acabo el meu primer post en aquest bloc, esperant i desitjant que no sigui l'últim.

Ens veiem!