L'11 d'agost d'ara fa quatre anys, en Lluís Maria Xirinacs ens abandonava en un acte de sobirania.
El primer cop que vaig sentir el seu nom jo tenia 13 anys. El deuria veure al noticiari de TV3 com a conseqüència del seu segon empresonament arran d'unes controvertides declaracions en què es declarava enemic de l'Estat espanyol i amic d'ETA i Batasuna. Aquelles paraules em van marcar (qui les ha pogudes oblidar?), però en aquell moment tampoc em vaig preocupar de seguir-li el rastre i saber qui era. Mesos més tard, jo començava la meva militància política. Llavors va ser quan va tornar a sonar el nom d'en Xirinacs al meu entorn. Acabava de publicar Amnistia 77, Franco ha mort?, i el Casal Popular Bullangues en feia la presentació pública a Vilassar de Mar. Un any després, malauradament, jo era de vacances a Andorra mentre tot el país es vestia de dol en motiu de la seva mort. La hipocresia també. Ara bé, ens va deixar aquestes emotives paraules (i tot el seu llegat) per la posteritat:
Ahir, els companys de Llibertat.cat compartien aquesta notícia commemorant el quart aniversari del seu comiat. La notícia està vertebrada, bàsicament, per un article titulat Xirinacs: un home del poble on es repassa molt amablement tota la seva trajectòria. No té pèrdua, i ens permet acceptar-li aquell final absolut victoriós de la seva contesa que ens demanava a l'Acte de sobirania. No trobeu?
0 com tu han comentat:
Publica un comentari