Feia pràcticament mig any que no actualitzava el blog, però la situació s'ho va valdre.
Feia un mes que la Marta havia comprat les entrades. Era el primer concert d'ells a què aniríem, malgrat fer un any i mig que els havia conegut, tal i com vaig explicar en aquesta entrada al blog en el seu moment, i alguns intents previs frustrats d'anar-los a veure.
Així, doncs, ahir al vespre vam agafar el tren (no transsiberià, malauradament) a quarts de nou. He de dir (i em permeto el luxe de fer una mica de grupi) que vam tenir una grata sorpresa en trobar-nos amb Guillem Gisbert, cantant de Manel, al vagó. Vam suposar que aniria al Clap, com nosaltres, però un cop a Mataró ja el vàrem perdre de vista. Amb tot, nosaltres dos vam seguir la nostra ruta catabòlica amb aquella cèl·lula diana anomenada Clap (passant per estadis intermedis d'entrepans de salsitxes de soja, colibrís de paper...).
Vam arribar-hi prou aviat (si no eren les 21h, pocs minuts deurien passar-ne), no sé massa bé si per hooligans o per manca de previsió, la veritat. Vam ser els primers d'arribar-hi (amb la competència, això sí, d'uns goril·les amb samarretes del Clap), però ens hi vam anar trobant coneguts que anaven passejant per fer temps. Per mala sort, van trigar força en obrir les portes, ja que a dintre hi havia una festa privada de socis per celebrar el 10è aniversari del Clap (per molts anys!!!), però, finalment, després d'una microaglutinació a l'entrada, van acabar cedint a la nostra pressió (està bé pensar-ho, però suposo que ja tenien previst obrir a aquella hora).
Com a bons modernos gafapasta (a mi em faltaven les gafes; a la Marta, la pasta) ens vam permetre malbaratar recursos econòmics en el guarda-roba (hom podria veure-ho com un intent frustrat de tiracanyisme vers la noia encarregada que hi havia darrere del taulell, però no va ser així) i, seguidament, vàrem fer via cap a una de les expressions del patriarcat de la nostra societat. Sí, vam anar a fer les nostres necessitats als lavabos.
Després de tot això, la impaciència ens va conduir cap al davant de l'escenari, on ens vam trobar amb gent més benvinguda i d'altra, no tant. De mica en mica, la sala s'anava omplint fins quedar plena de gom a gom (es va fer palès l'exhauriment d'entrades). I, finalment, llums, càmera i acció! Els Amics de les Arts van aparèixer dalt de l'escenari!
El frikisme els enlluernava els rostres (recordar que en la primera entrada que els vaig dedicar, en què els vaig anomenar frikis, ja vaig avisar que no era pas un qualificatiu despectiu, aquest, ans al contrari). M'agradava. La traïdoria de la meva memòria potser em fa equivocar-me (sempre em fa males jugades), però em sembla recordar que van començar la nit amb La merda se'ns menja, introduïda per boles de merda, salutacions a la bola de merda, compartir sofà amb la bola de merda... amb aquella primera cançó, vaig augurar una nit per la posteritat (no sé si la frase, que apareix en la cançó Jean-Luc, té Copyright, però aquí em va perfectament bé), doncs ja van deixar clar que el concert seria genial!
Boles de merda, clímax, l'home que treballa fent de gos i llança confeti i globus, coreografies malucals (de maluc, vull dir), centres de l'univers, cantants modestos en casaments (és clar, és clar)... introduccions impecables que van marcar cadascuna de les cançons, totes elles sorprenents, fent un repàs de grans hits, passant pels nous, com ara Jean-Luc, 4-3-3, Les meves ex i tu, L'home que treballa fent de gos, etc., i sense oblidar-ne dels més antics, tals com A vegades, El código da Vinci, Exercici seixanta, Per mars i muntanyes... vaja, que va ser un gran concert, impressionant, magnífic! 10€ ben invertits, vaig pensar!
Però no només les introduccions i les cançons eren genials. La seva posada en escena era extraordinària! La simpatia, el frikisme, el gaudir... tot es manifestava dalt de l'escenari, i això ens va fer xalar gratament! Moltíssimes mercès, Amics!
L'adrenalina en vena va tenir la seva baixada a quarts de dotze, quan van acabar de tocar. Llavors vam decidir voltar per la sala, on ens vam trobar amb saludats i coneguts, així com amb Manel i Amics (aprofito, doncs, per demanar a veure si toqueu algun dia conjuntament, que de ben segur serà el concert de l'any, i també amb en Cesk Freixas!).
Gràcies al concert dels Amics, vaig acabar descobrint Mishima, de què tan bé m'havia parlat la Marta, però que encara no havia escoltat. La veritat, em van agradar i em van sorprendre molt (la veu del cantant és estupenda!). A veure quan puc aprofundir més en el grup i conèixer-los bé, que s'ho mereixen...
Acabat el concert, podríem dir que ja s'havia acabat la nit. Sense ganes de quedar-nos de festa pel Clap, doncs els dos grups anteriors havien deixat el llistó massa alt com per gaudir de música enllaunada, vam decidir tornar a l'estació de Mataró per agafar el bus nocturn. De nou, l'espera ens va acompanyar durant dos quarts d'hora, fins que va arribar i el vam saludar. Becaines en la foscor del bus, ben tornats a la vila i, de cap, al llit amb un bon sabor de boca per tan magnífica nit (bé, Marta, no sé si tu tenies també aquest bon gust de boca... hohoho).
Frisant per escoltar Mishima i tornar a xalar del directe dels Amics (després d'un any i mig d'escoltar-los enllaunats, la presència en concert va ser una molt bona experiència), us deixo amb un vídeo d'ahir a la nit, durant la cançó El código da Vinci, que he trobat al blog dels Amics de les Arts.
Feia un mes que la Marta havia comprat les entrades. Era el primer concert d'ells a què aniríem, malgrat fer un any i mig que els havia conegut, tal i com vaig explicar en aquesta entrada al blog en el seu moment, i alguns intents previs frustrats d'anar-los a veure.
Així, doncs, ahir al vespre vam agafar el tren (no transsiberià, malauradament) a quarts de nou. He de dir (i em permeto el luxe de fer una mica de grupi) que vam tenir una grata sorpresa en trobar-nos amb Guillem Gisbert, cantant de Manel, al vagó. Vam suposar que aniria al Clap, com nosaltres, però un cop a Mataró ja el vàrem perdre de vista. Amb tot, nosaltres dos vam seguir la nostra ruta catabòlica amb aquella cèl·lula diana anomenada Clap (passant per estadis intermedis d'entrepans de salsitxes de soja, colibrís de paper...).
Vam arribar-hi prou aviat (si no eren les 21h, pocs minuts deurien passar-ne), no sé massa bé si per hooligans o per manca de previsió, la veritat. Vam ser els primers d'arribar-hi (amb la competència, això sí, d'uns goril·les amb samarretes del Clap), però ens hi vam anar trobant coneguts que anaven passejant per fer temps. Per mala sort, van trigar força en obrir les portes, ja que a dintre hi havia una festa privada de socis per celebrar el 10è aniversari del Clap (per molts anys!!!), però, finalment, després d'una microaglutinació a l'entrada, van acabar cedint a la nostra pressió (està bé pensar-ho, però suposo que ja tenien previst obrir a aquella hora).
Com a bons modernos gafapasta (a mi em faltaven les gafes; a la Marta, la pasta) ens vam permetre malbaratar recursos econòmics en el guarda-roba (hom podria veure-ho com un intent frustrat de tiracanyisme vers la noia encarregada que hi havia darrere del taulell, però no va ser així) i, seguidament, vàrem fer via cap a una de les expressions del patriarcat de la nostra societat. Sí, vam anar a fer les nostres necessitats als lavabos.
Després de tot això, la impaciència ens va conduir cap al davant de l'escenari, on ens vam trobar amb gent més benvinguda i d'altra, no tant. De mica en mica, la sala s'anava omplint fins quedar plena de gom a gom (es va fer palès l'exhauriment d'entrades). I, finalment, llums, càmera i acció! Els Amics de les Arts van aparèixer dalt de l'escenari!
El frikisme els enlluernava els rostres (recordar que en la primera entrada que els vaig dedicar, en què els vaig anomenar frikis, ja vaig avisar que no era pas un qualificatiu despectiu, aquest, ans al contrari). M'agradava. La traïdoria de la meva memòria potser em fa equivocar-me (sempre em fa males jugades), però em sembla recordar que van començar la nit amb La merda se'ns menja, introduïda per boles de merda, salutacions a la bola de merda, compartir sofà amb la bola de merda... amb aquella primera cançó, vaig augurar una nit per la posteritat (no sé si la frase, que apareix en la cançó Jean-Luc, té Copyright, però aquí em va perfectament bé), doncs ja van deixar clar que el concert seria genial!
Boles de merda, clímax, l'home que treballa fent de gos i llança confeti i globus, coreografies malucals (de maluc, vull dir), centres de l'univers, cantants modestos en casaments (és clar, és clar)... introduccions impecables que van marcar cadascuna de les cançons, totes elles sorprenents, fent un repàs de grans hits, passant pels nous, com ara Jean-Luc, 4-3-3, Les meves ex i tu, L'home que treballa fent de gos, etc., i sense oblidar-ne dels més antics, tals com A vegades, El código da Vinci, Exercici seixanta, Per mars i muntanyes... vaja, que va ser un gran concert, impressionant, magnífic! 10€ ben invertits, vaig pensar!
Però no només les introduccions i les cançons eren genials. La seva posada en escena era extraordinària! La simpatia, el frikisme, el gaudir... tot es manifestava dalt de l'escenari, i això ens va fer xalar gratament! Moltíssimes mercès, Amics!
L'adrenalina en vena va tenir la seva baixada a quarts de dotze, quan van acabar de tocar. Llavors vam decidir voltar per la sala, on ens vam trobar amb saludats i coneguts, així com amb Manel i Amics (aprofito, doncs, per demanar a veure si toqueu algun dia conjuntament, que de ben segur serà el concert de l'any, i també amb en Cesk Freixas!).
Gràcies al concert dels Amics, vaig acabar descobrint Mishima, de què tan bé m'havia parlat la Marta, però que encara no havia escoltat. La veritat, em van agradar i em van sorprendre molt (la veu del cantant és estupenda!). A veure quan puc aprofundir més en el grup i conèixer-los bé, que s'ho mereixen...
Acabat el concert, podríem dir que ja s'havia acabat la nit. Sense ganes de quedar-nos de festa pel Clap, doncs els dos grups anteriors havien deixat el llistó massa alt com per gaudir de música enllaunada, vam decidir tornar a l'estació de Mataró per agafar el bus nocturn. De nou, l'espera ens va acompanyar durant dos quarts d'hora, fins que va arribar i el vam saludar. Becaines en la foscor del bus, ben tornats a la vila i, de cap, al llit amb un bon sabor de boca per tan magnífica nit (bé, Marta, no sé si tu tenies també aquest bon gust de boca... hohoho).
Frisant per escoltar Mishima i tornar a xalar del directe dels Amics (després d'un any i mig d'escoltar-los enllaunats, la presència en concert va ser una molt bona experiència), us deixo amb un vídeo d'ahir a la nit, durant la cançó El código da Vinci, que he trobat al blog dels Amics de les Arts.
0 com tu han comentat:
Publica un comentari